La Vaga de les Set Setmanes

El 1883 tingué lloc la vaga de les set setmanes, dita així perquè va durar, aproximadament, set setmanes. Fou la primera vaga general de rellevància a Sabadell. Una vaga ofensiva, per demanar les 10 hores de treball diàries i que acabà en derrota obrera, però que marcarà de forma important la fisonomia i l’acció obrera sabadellenca durant les dècades següents.

Vapor de l’alcalde Joan Massagué, també conegut com a Vapor del Roig, situat a la Rambla, entre el carrer Duran i Sors i Zurbano.

La situació de classe obrera

La nova classe treballadora sabadellenca, com la de la resta de Catalunya, que s’estava formant al caliu dels vapors, vivia en unes condicions de misèria molt notables. Llarguíssimes jornades de treball i poc menjar. I de mala qualitat. El treball infantil era el pa de cada dia, i el treball femení era molt més mal pagat que el masculí. Però els elements més actius s’havien començat a organitzar a finals de la dècada de 1860. L’obrerisme a Sabadell s’organitzà a l’entorn de l’AIT (o la FTRE millor dit, que era la federació de l’AIT a l’estat espanyol). Després d’alguns intents organitzatius amb la creació de cooperatives, l’any de la Comuna, el 1871, el moviment fa un salt i es crea el Centro de las Sociedades Obreras de Sabadell y sus Contornos (l’Obrera). I és un salt molt important, doncs és el primer cop que l’obrerisme s’associa més enllà de llur ofici i tendència ideològica.

Reglament de la Federació Obrera de Sabadell. Aquest document però, és dels anys finals del XIX.

Feia un any, també, que el moviment obrer comptava amb el seu propi periòdic. El 6 de maig de 1882 havia aparegut Los Desheredados, sota la direcció d’Ardieta, professor de les escoles de la ILE (Institución Libre de Enseñanza) que tanta feina feren a la nostra ciutat. El setmanari portava com a subtítol “órgano de todos los que aman la verdad y el bien”. Tota una declaració d’intencions. Quedem-nos amb que, pels volts de la vaga de les set setmanes, el director de tal publicació era el gran Marian Burguès i Serra, un dels personatges més entranyables que ha donat la ciutat i que és fill i paradigma alhora d’aquesta època. Los Desheredados, amb el ceramista i apassionat Burguès al capdavant, serà un dels més acèrrims i vehements defensors de l’obrer i de la vaga. I, com veurem, els hi portarà cua.

Objectius

L’objectiu de la vaga s’emmarcava dins les reivindicacions del moviment obrer internacional d’aquells temps: 8 hores de feina, 8 hores de descans i 8 hores d’instrucció. A Sabadell, i a la resta de l’Estat, es treballaven, si tenies sort, 11h cada dia, segons conveni de 1873. La reivindicació de les 8 hores, doncs, era molt present. El cas és que el 13 de gener de 1883, el consell local anarcocol·lectivista convocà una reunió a l’Obrera per avenir col·lectivament les accions per aconseguir les 8 hores de feina. A aquella reunió assistiren poquíssims obrers, car les vuit hores semblava una quimera utòpica llavors. Entenent la situació, els caps pensants del moviment obrer convocaren una altra reunió per a avenir, aquest cop, les accions a dur a terme per aconseguir les 10h diàries. Òbviament, sense rebaixa de jornal. La justificació no era altra que amb l’adveniment de la mecanització es podia produir molt més i més ràpid i, per tant, això havia de repercutir en la vida dels qui treballaven. Així doncs, i tal com emana dels acords de la reunió “rebaja de las horas de trabajo sin alterar empero el jornal”, l’obrerisme es preparà per a la primera gran vaga ofensiva.

La patronal

La patronal, formada pels principals industrials i amb Joan Sallarés i Pla com a principal representant (no oblidem que aquest personatge encara té una estàtua en el seu honor al bell mig de la plaça de l’ajuntament) es negarien en rotund a acceptar qualsevol demanda obrera adduint, de forma egoista i miserable, que tal reclamació portaria a la ruïna a tota la indústria sabadellenca. Sallarés i Pla afirmava per aquells temps també que la prohibició del treball infantil portaria a la bancarrota de la indústria. El mateix argument, la mateixa avarícia. Comptarà, a més, la classe empresarial amb l’ajuda del Sometent i de l’Ajuntament. I també amb la del Doctor Fèlix Sardà i Salvany, catòlic ultraconservador i enemic de tot allò vinculat a l’emancipació humana (el qual, també gaudeix d’una estàtua a l’entrada de l’església de l’immaculat cor de Maria, també a la plaça de l’ajuntament).

Joan Sallarés i Pla, un dels destacats membres de la patronal sabadellenca, ideòleg de la Caixa dels Morts. 

Els fets

Bo i així, el dia 21 de maig, la Unión de Trabajadores en Lana de Sabadell, dirigida pels teixidors mecànics, decideix enviar les seves demandes al Gremi de Fabricants, avisant que el dia 24 del mes corrent es personarien a recollir la resposta patronal. Els patrons, però, no es dignaren ni tant sols a rebre’ls, i instaren els obrers que, si tenien cap inconveniència per raó del treball, plantegessin el plet directament al seu patró. Això significava, de facto, que el Gremi de Fabricants no reconeixia l’Obrera ni les associacions que la formaven com a interlocutors vàlids en els plets obrers.

Qui avisa no és traïdor diuen. El 25 de maig de 1883 totes les associacions de l’Obrera iniciaven la vaga general a Sabadell. La vaga prendria força per la determinada acció dels piquets, dirigits per noms que ara ja ens són familiars, com l’anarcosindicalista creualtenc Josep Miquel i Clapés (“l’avi Miquel”) o l’anarcofeminista Teresa Claramunt, que serà la primera dona en formar part del Comitè de Vaga i que instarà, amb el seu discurs proper i incisiu, a la participació de les dones a dita vaga. Només tres dies després, el 28 de maig, la totalitat de la indústria sabadellenca estava aturada. La vaga estava en marxa.

El 2 de juny, Los Desheredados publicava: “la huelga continua con orden y entusiasmo”, esmentant més a baix la reunió que tingué la comissió obrera amb el governador que els hi prometé que, si no hi havia alteració de l’ordre ell mateix protegiria els drets dels obrers. Mentia, com veurem. El 5 de juny el Congrés Comarcal català de l’AIT acordà: “El Congreso se ha hecho solidario de la huelga de Sabadell”, iniciant una campanya per sufragar despeses de la vaga i els salaris dels obrers i obreres.

Una de les poques imatges de Marian Burguès. Terrisaire i ceramista, anarquista àcrata, fou director de Los Desheredados i fundador del Faianç Català.

No triguen però a desdir-se aquells qui llur interès brolla de l’avarícia i el profit personal. Per ordre del governador, l’Obrera fou clausurada a mitjans de juny. Tampoc trigaren en tancar i multar desorbitadament Los Desheredados i perseguir els seus responsables. Vist que la vaga continuava amb força, la Patronal i les autoritats, per la seva banda, iniciaven els moviments per anular la vaga i que malauradament se’ns faran tan comuns a la ciutat: rebaixa de mitja hora de feina diària als qui desistissin de la vaga. Cinc setmanes després de l’inici de la vaga, hagueren d’endurir el missatge: tancament de les fàbriques i advertència que a la reobertura no admetrien els promotors i participants de la vaga. S’albirava ja el pacte que tant sofriment provocaria entre la classe obrera sabadellenca.

Però els obrers no desistiren, i en un pasquí penjat pels carrers afirmaven que “es muy justo que nosotros disfrutemos también, como el industrial disfruta, de los adelantos introducidos en la industria por medio de la ciencia (…) solo nosotros sabemos las grandes fatigas que pasamos y la necesidad que tenemos de que se nos mire como a hombres”. La vaga continuava.

Cançó popular que es cantava a Sabadell. 

Però els enemics eren molts i amb més recursos i més armes. L’Ajuntament de Sabadell, amb  el conservador Joan Vivé Salvà al capdavant decidí, també, trencar la vaga. El Sometent s’armà, la Guàrdia Civil i la Policia Municipal augmentaren les activitats repressives, amb pallisses, coaccions, prohibició de reunió, detencions, empresonaments, fins i tot del propi advocat dels obrers… La solidaritat amb la vaga arribava de tot el país i la caixa de resistència era gran, però no tant. Molts obrers van haver de migrar a altres ciutats en busca de feina i Ajuntament i Patronal, portaven de fora els esquirols. El clima era de guerra. A tall d’exemple, a l’informe que realitzà la Unió Manufacturera, al seu punt 19, es deia: “Después de haber sido admitida en el Hospital, Maria de Bernabeu, fué expulsada de dicho asilo porque su marido no quiso ir a trabajar. La infeliç murió el dia siguiente de su expulsión”.

Els responsables municipals, ja entrat el juliol, feren campanya pel pessimisme obrer. Amb pràcticament tots els dirigents detinguts, empresonats o fugits, l’Alcalde reuní els obrers (no podien assistir aquells que volguessin mantenir la vaga) per decidir el final de la vaga. I així va ser. Tant, que fins i tot els obrers esquirols decidiren que els patrons podrien “despedir á los que les diera la gana”.

La vaga durà set setmanes i cinc dies. Finalitzà el 17 de juliol de 1883. Anys més tard, Marian Burguès, a la seva obra “Sabadell del meu record”, digué que “la vaga finí per la violència del sometent el qual a garrotades feu tornar la gent a la fàbrica sense haver guanyat res”.

Dibuix de Marian Burguès il·lustrant l’acció del sometent contra els vaguistes al seu llibre “Sabadell del meu record”. 

Venjança patronal

La derrota obrera tindria conseqüències. Es preparava la venjança patronal, i aquesta tindria dues vessants. La més funesta i terrible seria el Pacte de la Fam, nom amb que es coneixeria l’acord dels patrons per a no contractar a aquells que s’havien destacat durant la vaga, així com a aquells associats a entitats i organismes de l’Obrera. L’altra, idea de Sallarès i Pla, seria la formació de la Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria, o la Caixa dels Morts, com es coneixia popularment. Havia de ser la solució, segons l’industrial, al problema social: arreplegant alguns dirigents obrers i esquirols, aquesta entitat hauria de tenir la missió d’ajudar els impedits pel treball. Previ, això sí, de saber que no eren associats a l’Obrera. El moviment obrer posarà nom a aquesta entitat: Las Adormideras, germen dels primers sindicats grocs. Amb el pacte de la fam i Las Adormideras, amb el moviment obrer desmembrat i derrotat, la patronal tindria via lliure i els obrers i obreres caminarien per un desert de misèria i humiliació que costaria de remuntar.

Exemple d’aquest infeliç final és que els patrons, arreplegant majordoms i obrers dòcils (sobretot drapaires) celebraren un gran àpat en motiu de la victòria de la vaga, d’on sorgirà la Liga de Patronos y Obreros. Aquesta derrota serà commemorada pels patrons el juliol de cada any durant una bona temporada.

Cap a la reconstrucció

Era evident pels dirigents de l’obrerisme local que calia reconstruir la força del moviment. Però la derrota havia estat tant aclaparadora que seria molt difícil. D’aquí que alguns dels més destacats militants plantegessin la formació de grups més reduïts per colpejar més violentament i directa. Es formà a principis de setembre del mateix any la Liga Monti Tognetti, integrada pels internacionalistes López Montenegro, Josep Miquel, Teresa Claramunt o Antoni Gurri, entre d’altres. Actuaran en la clandestinitat i se’ls coneixerà popularment com Els tretze dinamiters locals tot i que no es té constància escrita de qui formava el grup. Qüestió, d’altra banda, del tot normal.

Són els anys de la propaganda pel fet a Sabadell. Diferents petards amb dinamita explotarien durant 1883 i 1884 a cases de patrons i edificis emblemàtics patronals: així tenim dinamita al Cercle Sabadellés; a casa de l’industrial Josep Voltà Vivé; de Manuel Gómez, dirigent empresarial durant la vaga; a casa de l’industrial Valentí Buxeda, a diverses fàbriques i altres molts industrials més i elements de la reacció de Sabadell.

Els tretze membres del Círculo Libre Obrero detinguts per la policia acusats de ser els dinamiters. 

Tot i així, el moviment obrer es refarà. La mateixa Teresa Claramunt formarà, amb altres companyes, la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas el 1884 (primera organització únicament femenina). La premsa obrera creixerà i, juntament amb la reaparició de Los Desheredados, apareixeran també Lo Ribot, el Ravachol, o l’Eco del Ravachol. La Cooperativa la Sabadellenca continuarà creixent. Naixeran noves associacions (Societat d’Obrers Filadors de l’Estam de Sabadell, l’Ateneu Obrer…). Es dissoldrà i reapareixerà la FTRE, convertida en FRE i després en OARE (Organització Anarquista de la Regió Espanyola) amb la Unión de Trabajadores de Sabadell com a societat de resistència. Es configurà de nou, poc a poc, amb els embats repressius de l’Estat però amb determinació, el moviment obrer local, sempre, entorn el pol de l’Obrera. Ara, més anarquista, i més radicalitzat, car una de les conseqüències del procés de vaga i la derrota obrera serà, també, el trencament durant molt de temps amb el republicanisme federal. I el moviment obrer tornarà, amb més impuls que mai, a les darreries del S. XIX i inicis del XX a ser hegemònic a la ciutat.

De cada derrota s’apren.

Més informació:

• Burgués, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. La llar del llibre edicions, 1927.
• Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
• García Balañà, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
• Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español. Editorial Malatesta, 2006.
• Masjoan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

El Molí d’en Mornau

Avui us vull parlar del Molí d’en Mornau. No acostumo a parlar d’edificacions arquitectòniques però la meva vessant d’arqueòleg, l’admiració pel patrimoni històric i que, cal dir-ho, el tinc just a sota de casa, m’han fet investigar una mica sobre aquesta construcció que per molts passa desapercebuda però que, si la mirem bé, ens pot explicar moltes coses de Sabadell i de la seva història.

El Molí d’en Mornau fotografiat des del camí que baixa al riu. Es pot veure la xemeneia antiga i l’edifici principal

Està situat al marge dret del riu Ripoll, poc abans d’arribar al pont de Castellar i just al costat del gual per passar a l’altra riba del riu, a les rodalies del nordest de Sabadell. També és conegut com el Molí de l’Estruch (perquè en va ser propietari) o el Molí del Ranxero (desconec d’on prové aquest mot). Antigament era conegut també com el “Molí de tantes finestres com dies té l’any”, que és el que més m’agrada, tot i que tampoc n’hi ha tantes.

Aquest molí data del S. XVI. Concretament, el 1554 es documenta com a molí paperer, en un contracte d’arrendament amb el mercader barceloní Alonso Cabeza de Ribera. I el paper s’exportava a Gènova. Va passar per vàries mans i per varis usos abans de convertir-se en l’edifici enrunat que és avui dia: el 1557 fou un molí draper, el 1613 ja s’havia convertit en una farga de claus. Hi ha constància de que el 1622 es molien els minerals de la pólvora. El 1664 fou arrendat per un calderer que el feia servir com a farga d’aram. En morir, el 1698 els propietaris de Can Deu (masia propera al molí) adquiriren l’edifici mig derruit en una subhasta pública.

El 1776 el va comprar Anna Maria Derrer que va fer construir el 1783 l’edifici actual on es fabricaria paper de fumar, convertint-se en el molí paperer més gran de Catalunya. I també el més antic. Ja al segle XIX, es té constància que el molí estava dividit entre vuit arrendataris, ja que l’energia hidràulica que s’hi generava es revenia. El 1883, en plena bullició industrial sabadellenca, l’edifici és adquirit per Delfí d’Arnós Mornau, fill de Mariana Mornau, que tornà a fabricar draps de llana i cotó a banda del paper. Aquesta activitat productiva es va mantenir fins entrat el segle XX, el 1905. Durant els anys setanta del segle XX, el molí era propietat de l’empresa tèxtil Tintes y Acabados Estruch, que reformaren i ampliaren l’edifici, caient en desús a partir de 1991. Ara, alguns veins del barri, han aprofitat el pati de la fàbrica per construir petits horts.

El Molí de l’Estruch des del marge esquerre del riu Ripoll. Any 1990. (fotografia: Lluís Fernández)

L’edifici del Molí del Mornau és rectangular i consta de quatre plantes. A les dues plantes superiors s’hi assecava els paper, d’aquí la quanitat de finestres. Tant el primer pis com el soterrani estan construits amb voltes de sosteniment, que estaven destinats a les màquines. La seva xemeneia es va mig enderrocar (era molt més alta del que veiem) pel perill a que s’ensorrés sencera. És construida tota de maó, com era costum a l’època, però tant la planta com el cos són de base quadrada i no rodona. Existeix una altra xemeneia que es construí molt més tard, el 1949, també de planta quadrada, i separada de l’edificació antiga. De forma que, segons la perspectiva des d’on el mirem, podem veure una, o dues xemeneies.

Una altra imatge on es pot veure la xemeneia moderna, també des del camí que baixa al riu

Al cap i a la fi, aquest edifici és un testimoni únic del pas del temps. Del pas d’una instal·lació protoindustrial medieval a una instal·lació dels inicis de la industrialització a Catalunya, i del pas d’aquesta a l’especialització textil del “desarrollismo” franquista. El 2009 va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. I no és per menys. No només l’edifici ens parla de la nostra història sinó, i sobretot, la relació entre l’edifici i l’espai on s’ubica. Aquest molí, i tants d’altres que hi ha a les lleres del riu Ripoll al seu pas per Sabadell, juntament amb les indústries aprofitadores de l’aigua del Ripoll (Cal Grau, Nois Buxó, Molí de l’Amat, Molí d’en Font, Molí d’en Torrella, la Lanera Española… i moltes més) configuren un paisatge cultural que ens recorda d’on prové la ciutat industrial que ara coneixem i estimem.

Potser no seria mala idea pensar en que no s’ensorrin aquests edificis i amb ells el nostre passat obrer i industrial.

 

110 anys de la Setmana Tràgica. Sabadell ciutat rebel.

 

Enguany es compleixen 110 anys d’una de les revoltes populars més sonades en la història de Catalunya. Però els que som de Sabadell, ens la mirem amb un cert encant, doncs la ciutat vallesana va ser l’única de tot l’estat en que es va aconseguir el poder, encara que fos de forma efímera. Els nostres enemics s’han entestat en anomenar-la Setmana Tràgica. S’entén. Els nostres companys que visqueren aquells dies la van batejar com la Setmana Gloriosa… I és que, de fet, poc s’ha parlat d’aquesta revolta. Un dels episodis més destacats de la història recent de Sabadell que, per contra, la història oficial ha tingut oblidat, per descomptat, per l’exemple i les lliçons que es desprenen d’aquells dies. Existeixen tres moments claus del moviment obrer a Sabadell fins a l’esclat de la guerra, que el canviaren, que el varen fer (re)adaptar-se a la realitat que vivien, que el milloraren. El primer va ser la Vaga de les Set Setmanes del 1883, la primera vaga ofensiva de caràcter general, per demanar les 10 hores diàries de treball, que acabà en derrota. El segon fou, precisament, la Setmana Tràgica, que faria canviar la fisonomia organitzativa i fou catalitzador de la creació de la Confederació Nacional del Treball. I el tercer, també una derrota, la Vaga Revolucionària de l’agost de 1917. En aquest article em centraré en aquells dies de juliol del 1909 en que la classe treballadora guanyà i, per primer cop a la història, es va fer amb el poder.

Plaça Espartero, actual plaça del Gas

Causalitat i casualitat

La casuística de la  Setmana Tràgica ha estat molt estudiada. Molts historiadors han assenyalat, alguns amb més encert que d’altres, les raons per les quals esclata aquesta revolta, sobretot a Barcelona. En aquest sentit penso que cal distingir entre casualitat i causalitat, ja que ens facilita la jerarquització dels elements causals i la distinció del que són els factors conjunturals que “fan vessar el got” (que poden ser també casualitats), i el que són causes internes i persistents del canvi (que ens hem deixar l’aixeta oberta). En contra del que s’ha dit alguns cops, la guerra del Marroc -“la guerra dels banquers” com es coneixia a Sabadell- no és més que la causa immediata del conflicte. Les mesures preses pel govern per a fer front a la guerra –l’enviament de tropes a lluitar contra les cabiles del Rift- va actuar com a detonant i no pas com a problema principal. El problema persistent (la contradicció principal) no era altre que l’antagonisme de classe i el conflicte social inherent al capitalisme i la industrialització accelerada que vivia Catalunya, la lluita constant i cada cop més dura per unes condicions laborals i de vida dignes que, tant a Barcelona com sobretot a Sabadell, havia entrat en un nou escenari al tombant de segle.

A aquest problema principal se li afegien altres factors com poden ser l’antimilitarisme polític i/o militant de l’element obrer i de les masses populars en general. Però per poder entendre l’esclat i el desenvolupament de la Setmana Tràgica a Sabadell i els fets concrets ens hem de remetre també a altres aspectes. L’anticlericalisme obrer, és un fet crucial, un fenomen que, com l’antimilitarisme, actuarà d’amplificador de la contradicció principal. Aquest era un sentiment ja preexistent a les classes populars catalanes, o almenys i sobretot metropolitanes, que es manifestaria més tard, com ho havia fet abans en altres ocasions, en la crema d’esglésies i convents. L’església era la imatge de l’antiprogrés, la mà dreta dels poderosos i, a més, donava suport a la guerra, no només com a institució, també com a fet social; és a dir, com a catolicisme més o menys organitzat, del qual Sardà i Salvany fou la cara visible a Sabadell.

Els successos

Sabadell estava immersa en una crisi fabril i els plets i conflictes obrers eren cada vegada més nombrosos i més durs. Ja l’11 de juliol, a una reunió a l’Obrera, Josep Claramunt (nebot de Teresa Claramunt) plantejà la vaga general revolucionària per a aturar l’enviament de tropes, que era la demanda principal de l’element obrer ja que només qui no podia pagar l’exempció estaven obligats a anar a la guerra. L’ambient estava enrarit durant aquelles setmanes. El 20 de juliol, comencen a arribar les notícies dels desastres que pateixen les tropes al Marroc. A Terrassa es celebrà un enorme míting de 6.000 persones, amb molts sabadellencs presents, en contra de la guerra. Dos dies després, Ossorio, governador civil de Barcelona, publicà un ban on prohibia mítings i publicacions que anessin contra la guerra. La resposta governamental al malestar generat per la guerra no era altra que la repressió. El dia 25, Magí Marcé, socialista, i Rossend Vidal, anarquista, foren els dos delegats sabadellencs que anaren al local de Solidaritat Obrera de Barcelona i tornaren aquella mateixa nit amb la nova de que es convocava vaga general a l’endemà. L’aprovació dels obrers de Sabadell va ser gairebé unànime.

Barricada al carrer Jardí amb Rambla

Comença la vaga

A les quatre de la matinada del dilluns 26 de juliol els obrers organitzadors de la vaga (que no passaven de 40) ja estaven als seus llocs per informar la població. Els primers trets es sentiren a la baixada de la Cobertera cap aquella hora on es ferí un encarregat del Vapor dels Nois Buxó. A les sis del matí l’atur ja era absolut a Sabadell. A les vuit del matí es celebrà un míting a la plaça Vallès. El reduït grup de Guàrdies Civils que hi havia a Sabadell (14) es van parapetar a l’estació del Nord (actual RENFE centre), però no van poder fer res contra aproximadament les 1.000 persones que al crit de “abans la insurrecció que la guerra” a mig matí anaren a l’estació  per ocupar-la i evitar que sortissin trens. Els guàrdies van quedar aïllats dins de l’estació, i els obrers, parapetats amb barricades als carrers contigus la van assetjar durant tota la setmana, impedint que els guàrdies sortissin. Les dones, molt presents a tota la revolta, van arrencar trams de vies a l’alçada del Club de Natació, i tallaren els cables telefònics i telegràfics, avançant-se al que farien a Barcelona dos dies després. Durant la tarda un escamot de la Guàrdia Civil arribat de Barcelona foragità els obrers de l’estació, ferint a dos i matant a l’obrer Pere Miró Guasch. Durant tota la setmana hi haurà batusses al voltant de l’estació entre obrers i guàrdies. Aquell dia, Sardà i Salvany, representant del catolicisme ultradretà, delator i enemic acèrrim de l’element obrer, fugí de Sabadell disfressat de carreter.

El dia 27 va ser el més dur. La jornada va començar altre cop amb un gran míting a la plaça Vallès, on Josep Claramunt proclamà l’anarquia. Tot seguit la massa, encapçalada per dones i mainada, es va dirigir a l’ajuntament per tal d’exigir armes. Quan la massa passava per davant la patronal (Gremi de Fabricants) per atacar-lo, dues bales disparades des del campanar de Sant Fèlix van ferir un home i una dona. En aquell moment és quan sorgí el crit de guerra “volem petroli” i la massa es dirigí a l’ajuntament, on, també, des de dalt, Hermenegild Cases, el cap de la policia, disparà contra la massa. Però aquell cop el poble estava armat, i més encara, doncs als pocs minuts assaltarien l’armeria del carrer Sant Joan previ assalt als jutjats (que era al mateix edifici que l’ajuntament, l’actual Santamasa). En aquell assalt moriria l’agutzil, el secretari judicial i l’obrer Joan Bosch. El cap de la policia seria trobat prop de la plaça del pedregar on un grup de dones farien seu l’odi popular que existia contra el guàrdia, obrint-li el cap i fent-li saltar un ull.

En aquest moment és quan es proclama, des de la plaça Espartero (actual plaça del Gas), la República Federal Social. Pot semblar anecdòtic que en un mateix dia hi hagués dues proclames, la de l’anarquia a la plaça Vallès i la de la República a la plaça del Gas, però hi havia un rerefons pervers. Aquesta república no va ser proclamada pel poble, que estava a l’ajuntament. Segons ens explica Andreu Castells, els federals foren un instrument del Gremi de Fabricants, que temorosos de que la massa ocupés les fàbriques, van muntar aquesta operació republicana per intentar controlar la revolta, per això no es proclamà a l’ajuntament si no a quatre passes de la patronal. El cas és que entre el públic que hi assistí a la proclama, pocs es cregueren les paraules de l’orador Miquel Soler.

L’església de Sant Félix, dies després de ser destruida

Els revolucionaris s’havien fet amb l’ajuntament, i constituïren una junta provisional, la primera acció de la qual fou redactar un ban contra el saqueig, els crims i les venjances personals. A Sabadell, el catalitzador de la crema d’esglésies van ser els trets des del campanar, i a la tarda la massa posà en pràctica l’ateisme militant. Aquella mateixa tarda va arribar al baixador de la Rambla (antiga estació situada entre Gran Via i la Rambla) un contingent d’infanteria de Navarra, que s’entregà només baixar del tren ja que havia confós les paradetes de la Festa Major (que abans es celebrava l’1 d’agost) amb barricades dels amotinats que, no obstant, aprofitaren per agafar totes les armes. S’acabava el primer dia de República, o d’Anarquia, amb el poble al carrer i armat, que era realment on residia el poder.

Els dos dies següents, la ciutat fou controlada pels obrers, que obligaren a algunes empreses a obrir menjadors i a algunes botigues a vendre molt sense fer gaire caixa. Es decretà una treva d’una hora al matí per a que la gent pogués anar a buscar queviures. Malauradament, s’iniciaren llavors els atemptats dels “pacos”, franctiradors de la ultradreta que es dedicaren a tirotejar els obrers des dels terrats, que foren els responsables de la mort, entre d’altres, del pagès Jaume Tiana i de l’obrer Josep Comorera, de 18 anys. El dimecres 28 es saquejà i s’incendià la petita caserna de la Guàrdia Civil del carrer d’En Bosch. Però les notícies que arribaven de Barcelona eren descoratjadores, la vaga, que finalment només va reeixir a Catalunya, havia fracassat a la ciutat comtal. Era el moment de preparar la fugida. De fet, alguns obrers, es presentaren a cases de coneguts banquers de Sabadell, que acabarien finançant la fugida de Rossend Vidal i Magi Mercè per exemple.

El darrer dia de juliol arribà una força expedicionària de Barcelona amb infanteria, cavalleria i quatre canons a Sabadell. A Can Xorco (una casa de pagès situada a l’alçada de Campoamor) el tren militar fou tirotejat pels revoltats i hagué de fer marxa enrere. Llavors va ser una comissió formada per industrials i membres de l’ajuntament deposat qui negociaren amb Manuel Bonet, el general de la brigada que pactaren que l’exèrcit entrés a l’endemà per tal que els obrers tinguessin temps de deposar les armes i evitar un bany de sang. I efectivament, l’1 d’agost, el dia de Festa Major que, òbviament, no es celebrà, a les primeres hores del matí les tropes entraren Rambla amunt sense cap impediment. Els revoltats havien amagat les armes a Can Puiggener i fugit o s’havien amagat.

Repressió i estat de guerra

No cal dir que els dies posteriors van estar marcats precisament pels excessos de les autoritats competents: registres, detencions, pallisses, etc. A Sabadell, la gent més compromesa fugí a peu per tots els camins. De fet, Magí Marcè i Rossend Vidal, dos dels dirigents més destacats, arribarien a París on relatarien els fets de Sabadell a una sèrie d’articles al diari de la CGT l’Humanité. Però altres no van córrer la mateixa sort. Es practicaren més de 300 detencions, a les que seguirien tortures i maltractaments. Gran part de les sentències foren dictades sense opció dels acusats a defensar-se al judici, dictant-se penes de mort i cadenes perpètues per molts obrers i obreres implicats als fets. L’estat de guerra a Sabadell i l’ocupació militar perdurà fins el 7 de novembre, i es clausuraren tots els locals obrers, els republicans, les escoles racionalistes, etc. com també es prohibiren totes les publicacions obreristes. I, no ho oblidem, es va construir una caserna de la Guàrdia Civil finançada per la patronal, precisament per evitar que tornés a passar tot el que va passar aquella setmana de juliol.

Soldats d’infanteria als Jardinets

La ciutat va restar durant uns dies sota control obrer, fet que quedarà incrustat a sang i foc a la memòria obrera sabadellenca i que servirà, posteriorment, de lliçó durant l’altre juliol, el de 1936. L’aixecament espontani de la població va poder ser canalitzat, amb menys encert del que s’hagués volgut potser, i s’organitzà la vida de la ciutat encara que de forma efímera en el que va ser la nostra petita Comuna de París.

El moviment obrer però rebrà un fort cop que el deixarà convalescent durant mesos. Ressorgirà però amb un caràcter més netament anarcosindicalista. L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, la repressió i el paper del republicanisme durant la revolució de 1909 actuarà com a catalitzador de la separació ja irremeiable a Catalunya, i a Sabadell, entre l’element obrer i la política republicana. A partir de llavors el moviment obrer català, sota les consignes anarcosindicalistes, començarà a obrir-se camí sol. Tant sols uns mesos després, en una assemblea especial celebrada a Barcelona de Solidaritat Obrera, es donarà el tret de sortida a la creació de l’òrgan més efectiu i poderós que ha tingut mai la classe obrera catalana: la CNT.

I això per a què?

L’altre dia, a l’assemblea del sindicat, algú em va preguntar per a què servia això de la Memòria Històrica? La pregunta no és irrellevant i segons com, dóna en el clau, en el que seria la pròpia raó de ser de la Història. Què és la Història i per a què serveix? Intentem definir-ho.

La Història és una Ciència Social. La primera part d’aquest concepte ens remet a aquella disciplina que utilitza el mètode científic, que es basa en la contrastació de les hipòtesis amb la realitat per a generar tesis vàlides. Dit d’una altra manera, es cerca l’objectivitat i aquells coneixements que no siguin impugnats per la pròpia realitat. Però la segona part del concepte és ja més punyetera. Totes aquelles disciplines que d’alguna forma estan involucrades en les representacions de les societats, ja siguin passades, presents o futures, estan subjectes a tota una sèrie de condicionants ideològics, polítics, culturals, etc. de qui las fa. I la Història, no és una excepció. Una cosa que sempre s’ha de tenir en compte és que la Història no és, sinó que es fa. I com que es fa, és el resultat d’un procés de producció, i com a tal, immers en una determinada realitat històrica (valgui la redundància), amb tot el que això comporta. Sota aquesta premissa, aquells que ens dediquem d’una manera o altra a l’ofici de generar coneixements sobre el passat sabem que no som imparcials. I els que pensin que sí que ho són, o estan equivocats o estan mentint i són uns cínics defensors de l’statu quo actual.

Amb la pregunta em van venir al cap les paraules de Pablo Casado a principis de setembre: “és necessari derogar aquesta sectària relectura de la història”. I això és del tot comprensible. És a dir, no és que jo sigui partidari d’aquesta derogació, però les seves paraules estan incrustades de ple en la resposta a la pregunta que m’havien fet: ells ho tenen clar, la Història, ha servit, i serveix, per justificar allò que ara tenim. Perquè, a l’Estat espanyol, els qui han tingut la capacitat i els mitjans per generar Història ha estat un sector determinat de la població amb uns interessos polítics concrets. I això no són debats de tendències historiogràfiques, això és una qüestió de lluita ideològica actual.

D’aquí la imperiosa necessitat de recuperar la Nostra Història, que és la dels assassinats, la dels expulsats, la dels empresonats, la dels explotats i la dels oblidats. No es tracta d’inventar-se res, ni de manipular res, sinó de posar en valor allò que han fet passar desapercebut. Posar en valor els nostres encerts com a classe, les nostres gestes, els nostres errors i els nostres morts.

La resposta a la pregunta “per a què serveix la Memòria Històrica” hauria de ser axioma de la nostra pràctica: Doncs perquè (també) la Història, com a generadora de coneixement, forma part (també) de la nostra praxi transformadora en tant que té la capacitat de generar visions crítiques sobre el passat i, per tant, també sobre el present. La Història (també) és un camp de batalla, i això la burgesia ho té molt clar. Ara falta que en siguem conscients nosaltres.

De Sants a Igualada

Aquest mes d’octubre es celebra a Igualada el XIè Congrés de la Confederació General del Treball de Catalunya. Cent anys després del famós Congrés de Sants l’anarcosindicalisme (o almenys l’organització de més rellevància d’aquest) es troba de nou amb reptes que cal afrontar. El creixement de l’organització, els profunds canvis en les relacions laborals, les diferents vagues generals i la resistència d’alguns a vehicular aquest creixement en clau de lluita posen a la CGT en una cruïlla de difícil superació.

Però què tenen a veure el Congrés d’Igualada i el Congrés de Sants? Doncs a primera vista sembla que poca cosa. Però els que coneixem l’organització per dins, les seves limitacions i grandeses, sabem que aquest comici pot esdevenir decisiu, almenys, pel seu futur a mig termini.

El Congrés de Sants (el primer de la CNT catalana)  es coneix, sobretot, per la decisió de transformar internament l’organització i passar de les societats d’ofici als sindicats únics (que són els que regeixen actualment). Una altra aposta destacada fou la d’expandir el sindicat més enllà dels centres on ja tenia presència, amb una tenaç campanya propagandística que aconseguí quadruplicar l’afiliació en mig any. Amb el que ens he de quedar però, és que aquelles iniciatives eren la conseqüència des del punt de vista de la praxi d’una encertada anàlisi de la realitat: els temps canviants i la industrialització a marxes forçades que havia viscut Catalunya requeria d’una nova forma d’entendre i practicar l’acció sindical.

Aquest octubre la CGT s’enfronta igualment a reptes similars. Cal adaptar-se a la realitat canviant. Evidentment, ara, no està sobre la taula una reorganització interna com la de 1918. Però sí cal un replantejament i una aposta decidida per sortir de la zona de confort, com van fer els companys a Sants, i intentar arribar als llocs on no arribem. Cent anys enrere, com avui, no faltaren les resistències dels més “purs” a les noves apostes, que les veien com un atac a “l’essència” del que eren. O també com un atac a l’autonomia sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme de determinada gent que, per comoditat, control o immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Així doncs, la tessitura en què ens trobem ara mateix no és cap altra que la de construir una organització que sigui com aquella que aquells aquells homes i dones de Sants van concebre: una eina útil pel conjunt de la classe treballadora. I això passa per sortir al carrer, abandonar la zona de confort i provar, intentar, equivocar-se i tornar a provar. Per una aposta decidida per la propaganda, la participació i la formació interna, i no per l’aïllament i l’autoreferencialitat sectària. Passa per no renegar del creixement i apostar per la formació i la integració de la massa treballadora en la nostra praxi. Per continuar i consolidar el rumb que ara fa quatre anys es va adoptar al Congrés de Mataró. I per això, cal arremangar-se i mullar-se. I ja se sap, qui fa coses, treballa amb contradiccions, qui no, mor lentament en la seva pròpia inòpia i desarrelament social.

(Article publicat a La Jornada, 22.9.2018)

A propòsit del Congrés de Sants

“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida.“

S. Seguí, Solidaritat Obrera, 27 d’octubre de 1917

Avui es compleixen 100 anys del famós Congrés de Sants de la CNT. A un segle del comici més important de l’anarcosindicalisme, sembla que aquest moviment es troba, a dia d’avui, amb alguns debats que tenen certs paral·lelismes amb els d’aquell Congrés. Podria semblar mentida, però encara tenim molt a aprendre d’allò que va passar al carrer Vallespir de Sants entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918. Fruit del creixement i de l’evolució de la indústria catalana que havia experimentat una important empenta amb la Gran Guerra (1914-1918) el moviment obrer va sentir la necessitat de reorganitzar les seves files, massa atomitzades en multitud de societats obreres d’ofici, sovint mal coordinades i amb enormes dificultats per actuar de forma unitària a la multitud de conflictes a que s’enfrontaven. Calia doncs un debat, un Congrés, el que fou el primer de la CNT de Catalunya, i també, de l’Estat.

Per aquells dies de juny el que es dirimia era, principalment, la forma d’organització de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. La proposta de Seguí, Pestaña i altres es basava en la idea que, una organització forta, disciplinada i simplificada faria molt més efectiu el suport mutu i l’acció coordinada del moviment obrer. Es tractava d’aplicar una fórmula organitzativa que facilités la unitat d’acció, suprimint els sindicats d’ofici, i creant grans estructures d’ofensiva obrera. No va ser aquest, però, un plantejament unànime al sí de la CRTC, no faltaven les veus discordants. Es van haver de superar les crítiques dels més purs que pensaven que aquesta nova forma sindical “atemptava contra l’essència anarquista”. També la dels que per una qüestió de comoditat, rutina i immobilisme s’oposaren a la reorganització. Entre aquests, no van faltar tampoc aquells que veien un “atac a l’autonomia” sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme que emana d’alguns ens sindicals d’avui dia que, per comoditat, control i immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Però, afortunadament, el Congrés de Sants és conegut precisament pel salt qualitatiu que significà la constitució de l’anarcosindicalisme en els sindicats únics, en paraules de Seguí en “poderoses falanges”. No obstant, també s’acordaren altres resolucions que demostraven la maduració del moviment obrer català, defugint de purismes i de dogmatismes ideològics, posant l’èmfasi precisament en la realitat que els envoltava i en quina era la millor forma d’incidir en benefici de la classe treballadora. L’aposta decidida per l’acció directa com a mitjà preeminent de lluita, aprofitant també altres vies “mixtes”, recorda el que avui alguns militants de l’anarcosindicalisme reclamen quan diuen que, sense obviar l’eina de la representació sindical, és necessari dotar-nos dels nostres propis mitjans per avançar i arribar allà on no arribem. Un altre dictamen aprovat pel congrés fou l’apoliticisme de les societats adherides a la Confederació, que era una conseqüència lògica de l’acció directa. Es referia aquest a la no interferència dels polítics en els afers obrers, tant pel que a la representació d’aquests com pel que fa a la confiança que els obrers havien de dipositar en les lluites del parlamentarisme burgés.

S’insistí també en la creació d’escoles racionalistes a cada sindicat i federació. L’aposta pels sindicats únics tenia sentit com a mitjà i també com a fi, és a dir, no només era qüestió d’una organització de combat contra la burgesia si no que, també, aquests sindicats eren la futura organització que havia de ser la base de la nova societat. Era urgent doncs formar la classe obrera no només en l’anarquisme o en el sindicalisme, també en aquells aspectes tècnics que serien imprescindibles un cop esdevingués la Revolució. També es parlà de la relació CNT-UGT. Destacats militants es pronunciaren a favor de la fusió de les dues centrals sindicals (llavors no era un debat estrany aquest) com a condició indispensable per a l’avenç de la classe treballadora, el que mostrava altre cop el poc dogmatisme i la perspectiva estratègica. Tot i així, encara que es decidí caminar cap a la unificació, aquesta es va deixar per més endavant, fet que no arribarà mai per diferents qüestions que seria massa llarg analitzar aquí.

En definitiva, la profunditat de l’anàlisi i la lucidesa de molts militants confederals va permetre un salt qualitatiu al moviment obrer i un avenç sense precedents de la lluita de classes. A dia d’avui a les formacions anarcosindicalistes els sindicats únics són la base indiscutible de l’organització, tot i que l’evolució del capitalisme també ha fet aflorar la necessitat de creació de nous sindicats únics i alguns que encara resten per crear. Però els grans temes del Congrés de Sants potser continuen vigents. Òbviament, la fusió amb la UGT formava part estrictament de la conjuntura d’aquells temps i no pas dels nostres. Però assignatures pendents de l’anarcosindicalisme podrien ser encara la preeminència de l’acció directa, doncs som molts els que hem alertat sovint de la dinàmica negativa de judicialitzar per norma tot conflicte laboral. O la insistència en la formació, tant necessària també avui dia. O una central que flexibilitzi la seva acció i organització d’acord amb els nous subjectes de la classe treballadora.

Però més enllà d’això, potser una de les lliçons més importants que es desprenen del Congrés de Sants és precisament la seva voluntat constructiva, exemplificada en els dictàmens emesos que aglutinaven el màxim de sensibilitats de l’organització. Els “purs” (aquells els quals la seva feina anava encaminada més a mantenir l’essència anarquista de la Confederació) no van aconseguir imposar les seves tesis. La immensa majoria dels delegats de Sants van vetar les proposicions dogmàtiques i/o massa ideològiques per una simple qüestió de practicitat: en la situació en que es trobava el moviment obrer i l’Organització era molt més efectiu educar en l’anarcosindicalisme a les societats obreres que no pas purgar a aquelles que no eren genuïnament anarcosindicalistes. Un company deia fa uns dies “no som un sindicat anarquista, som un sindicat de treballadors”. Penso que és aquesta provablement la clau de volta de tot, de l’anarcosindicalisme de fa 100 anys i de l’actual. Potser s’ha tornat imprescindible altre cop treballar en la direcció d’aquell Congrés de Sants, en elaborar un pla d’acció per a tota la classe treballadora, formant-la en la necessitat i la utilitat de la sindicació, de l’acció directa, del suport mutu, etc. i no tant en fer un filtre d’aquells que són purament anarquistes. Perquè si no estarem condemnant-nos a uns regnes de taifes en que estarem molt còmodes, però que anul·larà d’arrel la nostra capacitat de transformació social.

Sindicalisme: combat o inèrcia?

Durant els últims anys el món del treball, i amb aquest el món sindical, han patit profundes transformacions. No estic dient res nou quan dic que la precarització del món del treball ha afectat de forma importantíssima al moviment sindical, o almenys a aquell moviment sindical que no participa de la concertació social. De fet, no vull suggerir cap reflexió nova, i sóc conscient que puc aportar ben poc al debat que des de fa anys algunes militants tenen al voltant de l’acció sindical. Però permeteu-me algunes puntualitzacions generals a mode de síntesi.

A moltes de nosaltres ens han passat pel cap aquella pregunta: en quin moment els sindicats s’han convertit en eines totalment ineficients per a la gran majoria de la classe treballadora? I sobretot, perquè no són una eina útil especialment per a aquella gent més precària? La que més patiments acumula en relació a com guanyar-se la vida? La resposta, penso, té moltíssimes variables que tampoc tinc voluntat d’enumerar aquí. Però tothom que tingui una mínima inquietud sobre com fem sindicalisme s’ho ha plantejat algun cop.

D’una banda, no ens enganyem, en multitud d’ocasions oferim el mateix que oferíem fa deu, vint, trenta anys. En molts aspectes la forma de fer sindicalisme no ha canviat en les últimes dècades mentre que el tipus de relacions laborals han patit una transformació profundíssima. Aquella que treballa per a una ETT, segurament sabrà poc del que és un Comitè d’Empresa, i segurament tampoc l’interessi. Els sindicats, en general, ens hem entestat en explicar-li la utilitat del que és un Comitè d’Empresa o altres vicissituds de l’estil a aquesta treballadora (enteneu-me, és un paradigma del que vull dir) quan, sovint, ni nosaltres mateixes ens hem trobat mai amb estructures de representació al nostre centre de treball. No vull dir amb això que aquestes no serveixin, sinó que d’alguna forma, per a un gruix de la classe treballadora aquestes no són una eina simplement perquè són alienes a la seva realitat.

D’altra banda, un determinat sector d’aquest, diguem-li així, sindicalisme combatiu, s’ha enquistat en unes determinades dinàmiques que fan, en el millor dels casos, menys atractiva la militància, i en els pitjors, aquesta gent nova que entra al sindicat surt directament corrents i espantada. Sovint, a més, és el mateix sector que ja sigui en base a un paternalisme cutre (que a més no té raó de ser a la pràctica) o ja sigui en base a deliris puristes i atomitzants, com diria la meva àvia ni comen ni dejan comer. Així, es dóna la situació que mentre aquest perfil de militants es limita a repetir una de les reflexions més conservadores i contrarevolucionàries que hi ha: “és que la gent és idiota i no se n’adona que s’ha d’afiliar a un sindicat, a poder ser el meu”; una altra gent fa exactament la reflexió contrària: “el que passa és que som idiotes i no som capaços de posar al servei de la classe treballadora una eina com el sindicat”. Evidentment, les úniques que podran trobar noves fórmules d’adaptació a la realitat canviant seran les que són capaces de sortir de la cova i interaccionar amb el món real.

Davant d’això, mal que ens pesi en la nostra tendència a la comoditat, hem de renovar les formes de fer sindicalisme. I no dic reinventar perquè segurament això que diré ara ja s’hagi inventat, simplement que de vegades no estem prou atentes al que passa al nostre voltant.

I torno a dir-ho, no aportaré cap idea nova de les que ja hi ha sobre la taula, però potser va sent hora de plantejar una acció sindical que sigui útil a tota la gent que ha viscut tota la vida per impediments materials fora de les estructures de representació sindical pactades a la transició. Quan hem donat el pas, en general, sempre ens ha sortit bé. Perquè potser no és tant una qüestió de guanyar unes eleccions sindicals, o posar demandes a l’empresa, o denunciar a inspecció de treball (que també), potser va sent hora de plantejar els conflictes amb els nostres propis mitjans. Es tracta de construir una acció sindical útil, estigui reglamentada o no per les lleis establertes. I no cal que digui que tampoc és que les lleis d’aquest sistema ens afavoreixin gaire.

No estic proposant res concret, ho sé, perquè penso que les propostes concretes sorgiran de cada realitat i de cada conflicte laboral. Però sí que ens hem de desprendre d’aquells estigmes, d’aquells vicis, i començar a plantejar l’acció sindical en base a la realitat material que tenim, en base a aquell sector de la societat al que volem arribar i al que volem que es faci seva aquesta cosa que és per nosaltres el Sindicat. Confiem més en nosaltres mateixes i menys en les lleis que ens aboquen a fer per inèrcia. Potser cal recuperar algunes pràctiques sindicals com la mobilització, les vagues, les aturades, les accions directes, els sabotatges, com a suplement (o en alguns casos substitució) als llocs allà on no arribem mitjançant els mecanismes legals. Perquè hi ha llocs on encara no arribem, però el sindicalisme de combat hem d’arribar. Si no, haurem deixat de ser sindicalisme de combat i ens haurem convertit en un xiringuito més d’aquesta societat infumable.

Sobre brúixoles, mapes i altres coses.

Els que em coneixen saben que sóc una persona poc amiga d’allò que han anomenat “procés”. De fet, els que em coneixen bé saben dels meus dubtes i de les meves reticències a la participació d’una part dels moviments socials en la política institucional. Però vist la proliferació d’opinions al voltant de l’actitud que ha pres la major part de l’anarcosindicalisme, intentaré jo també exposar de forma molt sintètica el que vinc pensant aquests dies.

La realitat actual que viu Catalunya no és una situació en la que ens trobem cada dia. Allò que s’ha anomenat “procés” ha desembocat en un conflicte polític de primer ordre, que ha implicat a amplis sectors de la població. Entre aquests, una part de la burgesia catalana. La contundència amb la que ha respòs l’Estat i la conseqüent resposta de la població han generat una situació d’excepcionalitat política en la que, mal que ens pesi, els i les llibertàries, ens hem hagut de posicionar.

Davant d’aquesta disjuntiva, s’han dibuixat diversos posicionaments. Per sort, penso que la CGT de Catalunya ha estat, i continua estant, a l’alçada del moment que vivim, sortint al carrer i plantant cara a aquesta escalada repressiva de l’Estat amb les eines que ens caracteritzen com a sindicat. Però també han sorgit posicionaments contraris a que una organització com la nostra engegui la seva maquinària de lluita per intervenir en aquest conflicte.

El primer d’aquests és el d’algunes de les companyes de fora de Catalunya. Un posicionament “equidistant”, que no opina, i que quan ho fa, ho fa amb un to paternalista, amb un “vigileu què feu”, no sigui que això entri en contradicció amb la puresa i la genuïnitat de la nostra organització. Potser, penso, el que en realitat no agrada gaire és que la CGT de Catalunya decideix i tingui iniciativa sense “comptar amb la resta de companys de l’Estat Espanyol”. Dit d’una altra forma, posar en pràctica l’autonomia que com a organització anarcosindicalista ens hem dotat.

L’altre, que s’amaga darrere també un suposat purisme ideològic, és la d’aquells que reneguen d’una resposta anarcosindicalista en tant que el conflicte actual a Catalunya és de caire “polític”. I no és que només sigui de caire polític si no que, a més, és un conflicte nítidament burgés. Un conflicte entre nacionalismes que no fa altra cosa que utilitzar la classe treballadora per a que sigui aquesta la que aboca la sang a les trinxeres mentre ells continuen guanyant diners als despatxos. Per continuar amb un “nosaltres també hem patit la repressió”, justificant la seva inacció, com si la solidaritat fos una mercaderia intercanviable. Realment, penso que el que incomoda a aquest sector és que sigui l’independentisme qui hagi estat capaç de posar en escac a l’Estat i al règim del 78 i són incapaços d’assimilar que, nosaltres, en aquest moment no som l’agent polític principal. Cosa que, sincerament, tampoc ens hauria de venir de nou. Cal dir que, darrera d’aquest posicionament també hi ha aquells que simplement no es volen mobilitzar per vaguetat, o perquè ja els hi està bé que al seu “xiringuito” no canviï res perquè, d’altra forma, podrien perdre el control de les estructures que es pensen que controlen.

Bé, d’aquests posicionaments he de dir que he vist molt poca argumentació, i aquesta, escassa i poc profunda. Alguns articles que he pogut llegir s’han dedicat directament a difamar a les companyes i a qüestionar, sense cap tipus de base empírica o raonable, el posicionament actual de la CGT de Catalunya. He trobat a faltar en aquests escrits, més profunditat d’anàlisi, més humilitat i més sinceritat a l’hora d’expressar el que realment es vol expressar.

I és que sembla increïble que s’hagi de recordar, però estem parlant de registres, de violació de la correspondència, d’entrada i clausura de mitjans de comunicació, de tancament de pàgines web, de registres sense ordre judicial a seus d’organitzacions polítiques, de detencions, d’un exèrcit de 10.000 policies apostat al port de Barcelona, de violència policial desfermada contra la població i, des d’ahir, de dues persones empresonades per haver cridat a la mobilització. I dic que sembla increïble perquè que alguns que s’autodenominen llibertaris, o d’esquerres si es vol, continuïn parlant de “xoc entre burgesies” o afirmin que “això no va amb nosaltres” és, com a mínim, preocupant. Perquè si de veritat així ho veuen, tenim un problema molt seriós d’incapacitat de veure què passa més enllà de les quatre parets del nostre local i, per tant, una gravíssima inòpia de com intervenir en els conflictes socials que cada cop són més crus i recurrents en el capitalisme. D’altra banda, és també preocupant perquè si no és així, aquest posicionament és una cínica excusa per a no fer absolutament res. I ja se sap, quan un no es posiciona davant un conflicte, en realitat s’està posicionant.

Així que, companys i companyes, sí, ens hem aturat. A mirar i a pensar. I hem consultat la nostra brúixola, i hem vist on és la direcció a la que volem arribar com a anarcosindicalistes. Però també hem consultat el nostre GPS, i hem mirat les coordenades on estem situats i allò que ens envolta, perquè com sabeu, si no saps on ets, una brúixola et serveix de poc. Els llibertaris i llibertàries entenem la solidaritat en si mateixa, i no com a moneda de canvi de res. I més encara quan aquesta repressió l’hem patida durant anys, dècades i fins i tot segles. La coneixem i per això tenim l’obligació moral de denunciar-la encara que no siguem nosaltres directament qui la patim. Perquè sabem que, aquesta repressió acabarà tocant a amplis sectors de la societat si no lluitem per aturar-la.

El dia 3 d’octubre a la nit, davant els meus dubtes sobre la vaga general, una companya em va dir “la revolució es fa amb el poble”. I és veritat. Potser se’ns espatlla la brúixola, però tenim la certesa que la transformació de la societat no es fa amb guies i erudits, es fa baixant al carrer, plantant-se als centres de treball, lluitant amb el poble i treballant perquè sigui aquest el subjecte principal del canvi.

 

Agost del 36. Badajoz: genocidi i memòria

“Se llevaron a mucha gente buena, yo todavía era chiquinina pero aquello fue muy gordo”.

Així recordava ahir la meva àvia, una dona de 91 anys, aquells dies d’agost del 1936 a la seva terra natal. Ella, llavors una nena de 10 anys, pobre com la resta de la seva família, emigrà cap a Catalunya anys més tard, però el record del que va perpetrar l’exèrcit feixista a Badajoz, sembla que l’ha acompanyat durant tota la vida.

Aquesta ciutat extremenya, defensada per prop de tres mil milicians i cinc cents soldats republicans, fou una de les primeres poblacions a caure en mans de l’exèrcit franquista. Més de dos mil legionaris i prop de vuit cents regulars marroquins, ajudats d’artilleria, aconseguiren entrar a la ciutat el 14 d’agost del 1936, sota el comandament del general Juan Yagüe, previ bombardeig de l’aviació italiana.

Però al que es referia la meva àvia no era pas a les vicissituds de la batalla de Badajoz, sinó a tot allò que va passar després.

Poques setmanes després de l’aixecament feixista, les tropes que entraren en aquesta població posaren en pràctica la doctrina del general Mola: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta (…) Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. A tal efecte, amb l’entrada de les tropes feixistes es van produir tot tipus de barbaritats, violacions de dones per part de les tropes marroquines, assassinats indiscriminats, inclús de criatures, pillatge, robatoris, incendis, etc. Els cadàvers van restar estesos als carrers durant dies, per escarmentar la població, i perquè la població viva no donava a l’abast per enterrar la població morta. Diversos periodistes van poder documentar aquella carnisseria.

   

Però el que penso que la meva àvia no entenia era que el destí d’aquesta població havia quedat segellat potser uns mesos abans, concretament el 25 de març del 1936. Aquell dia, més de 60.000 jornalers, sota el paraigües de la Federació Espanyola de Treballadors de la Terra van ocupar 23.500 hectàrees de terra sense treballar, la propietat de les quals estava en mans de tan sols set propietaris. La major ocupació de terres del període republicà, que desbancà per la via de l’acció directa les tímides aplicacions de la Reforma Agrària i la inacció de l’Estat republicà. Aquells camperols van tenir la valentia d’enfrontar-se al poder dels terratinents (dels “señoritos” que diria la meva àvia). Un exèrcit famolenc de jornalers, costureres, mecànics, “junteros”, criades, manobres… van fer més “república” en un dia que l’Estat en nou anys. Van decidir deixar de resistir, i van passar a l’ofensiva.

Aquesta és una de les raons per les quals, mesos després, el 14 d’agost, el general Yagüe va ordenar el confinament de tots els presoners (molts d’ells civils) a la plaça de toros. I sota la mirada atenta dels terratinents i latifundistes es dugué a terme la venjança decisiva dels señoritos, l’afusellament sense previ judici ni cap tipus de garanties de milers de persones (algunes fonts parlen de fins a 4.000) escapçant així el projecte de transformació social més gran que havia viscut mai el poble extremeny i, segurament, un dels més profunds de la II República. Com sol passar, totes aquestes persones assassinades no tenen nom. Estan enterrades en fosses comunes, encara sense excavar. No tenen nom ni cognom. Són poble.

No és d’estranyar doncs que per a una nena de 10 anys aquests successos es quedin incrustats permanentment en la seva memòria. Tot i així, a banda de la repressió que visqueren els homes i dones d’Extremadura, com a la resta de l’Estat espanyol, encara els hi quedarien 40 anys, i més, de silenci. Un silenci que és el que potser fa que a una àvia de 91 anys se li entelin els ulls al recordar una tarda d’estiu el que passà a la seva terra 81 anys enrere. Un silenci que ha estat la segona condemna per a totes les que van patir la repressió i la dictadura. Perquè, no ens enganyem, si el genocidi de Badajoz és un fet rellevant de la guerra civil, si és un dels fets més decisius en la història d’Extremadura, el fet que no formi part del debat públic no és casual.

Els que ens dediquem a l’ofici de crear coneixement sobre el passat, sabem que la història no és imparcial. Sabem, també, que la història la fa qui té les eines i la capacitat per fer-la. I a l’Estat espanyol, durant moltes dècades, qui ha tingut els mitjans per a fer la història és un sector determinat de la població, amb una ideologia i una pràctica política també concreta. No només durant el període de dictadura, on el cinisme de les institucions franquistes van obligar a la població de Badajoz a caminar per un carrer anomenat General Yagüe, sinó també durant la mal anomenada democràcia actual.

Proves d’això n’hi ha un munt, però parlant del que avui recordem, un exemple clar és que el 2002 el govern del PSOE (sí, aquell partit que també va patir la repressió l’agost del 36) va enderrocar la plaça de toros per a construir un palau de congressos. El propi ajuntament, el 2009 va decidir enderrocar també la tàpia del cementiri, plena de forats de bala que recordaven els afusellaments. El motiu de l’enderroc: “qüestions urbanístiques”, esborrant d’aquesta forma els testimonis immobles d’aquella infàmia. Tampoc cal dir que, en cap cas, els responsables han estat no ja condemnats, sinó com a mínim assenyalats per les autoritats “democràtiques”.

Així, la necessitat de recordar la massacre de Badajoz adquireix avui dia més importància que mai. Perquè no només és una qüestió de discussions entre tendències historiogràfiques, és una qüestió de lluita ideològica actual, una qüestió de justícia social. Aquell genocidi aconseguí el seu objectiu: estendre la por i la resignació entre les classes populars extremenyes. Aquella matança, va assegurar la permanència del latifundisme, de les relacions clientelars, d’un domini sagnant per part de l’oligarquia que encara avui perdura. D’aquí la urgentíssima necessitat de recuperar la Nostra història, la dels explotats i explotades, la dels assassinats i assassinades. Perquè la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora, i es converteix en una eina per recuperar el nostre passat i generar visions crítiques sobre el present, articulat amb les nostres realitats, les de la classe treballadora.

Joan Fuster va escriure fa temps que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Jo m’atreviria a afegir que, també, tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

Carta oberta a la Teresa: La Caserna, és nostra.

Hola Teresa, us escric aquesta carta per explicar-vos una cosa de la que possiblement no en teniu constància i que, de ben segur, us agradarà llegir.

Sé que ara mateix, potser sabeu poca cosa de Sabadell, de la vostra estimada ciutat. M’he autoerigit com a portaveu accidental en aquesta missiva i intentaré sintetitzar el que pensem totes les meves companyes i jo, però és només una qüestió circumstancial, perquè nosaltres, com vosaltres, tampoc creiem en els lideratges ni els personalismes. Us escric aquesta carta a tu, Teresa Claramunt, però també als teus companys i companyes, al Bru Lladó, al Magí Marcè, a la Isabel Vilà, i a tants i tantes altres lluitadores anònimes de les que no sabem el nom simplement perquè no surten als nostres llibres d’història però que, sabem, també van ser imprescindibles.

D’ençà que vosaltres vau començar a posar, pedra a pedra, les bastides de la dignitat de la que encara avui ens sentim partícips, la nostra ciutat ha canviat molt. Han passat moltes coses. Vagues, revolucions, victòries, derrotes, dictadures, repressió…

Entre totes aquestes coses, us vull explicar una. Us en recordeu d’aquells dies de juliol del 1909? D’aquella vaga general en la que vau aconseguir fer fora a tots aquells que ens havien explotat i matat durant tant de temps? Oi que sí? Com oblidar-ho, no? Com sabeu, després d’aquella setmana que alguns dels nostres enemics es van entossudir en batejar-la com la “setmana tràgica”, es va construir a Sabadell, finançada pels patrons, una caserna per a la Guàrdia Civil, per tal de que el poble, nosaltres, vosaltres, restéssim ja fins a la fi dels temps sota la negra amenaça de la por i la repressió. Doncs fa unes setmanes, un grup de gent, valentes i decidides com vosaltres, vam okupar el que per nosaltres és “l’antiga” caserna de la Guàrdia Civil. Per vosaltres segurament seria la nova, però com sabeu, els temps canvien. I l’hem okupat amb el ferm convenciment que aquesta caserna és nostra, i vostra, i no seva. L’hem okupat amb la voluntat de que aquest espai deixi de ser un espai gris i de repressió, i passi a ser un espai popular i de llibertat. Vosaltres dèieu que l’acció directa, que l’autogestió, era la forma d’avançar, de prendre partit sense partits. I això no ho hem oblidat. Si veiéssiu el munt de gent que hi està dedicant esforços en convertir aquesta caserna en un espai del poble, estaríeu orgulloses. I això ja és una victòria, perquè podeu estar tranquil·les de que seguim vius i vives. Estem vius els moviments socials, els sindicats, les iniciatives populars, les assemblees que defensem el dret a tenir drets. Estem vius nosaltres, i per tant, també vosaltres.

I com que estem vius aquí seguim. Però a cada desnonament, ens desnonen quelcom dins nostre, cada derrota ens la sentim com a pròpia, a cada víctima d’aquest capitalisme salvatge, ens sentim morir una trosset d’humanitat. No ho podem evitar. I com que no podem evitar sentir cada injustícia a la nostra pròpia carn, tampoc no evitem lluitar i combatre-la amb totes les nostres forces. I, gràcies també a vosaltres, en això estem.

També us he de dir que, avui dia, seguim sense tenir la recepta màgica. Més d’un segle després continuem trepitjant camins inhòspits, que ens semblen estranys i poc segurs, obligades a una revisió constant de nosaltres mateixes i de les nostres propostes. Però sabem, com bé ens vau ensenyar, que encara que no tinguem la recepta, la solidaritat i el suport mutu, són els ingredients principals.

Així que, seguim el vostre camí. No us diré que és fàcil, doncs tot sovint el present és molt complicat, i tenim els nostres daltabaixos, les nostres mancances, els nostres errors, les nostres coses. Però com tampoc vau fer vosaltres, nosaltres no ens rendim. Perquè potser, més enllà de totes les lliçons que ens heu deixat, una de les més importants és que rendir-se, no està permès.

Espero que aquesta notícia us hagi alegrat, o almenys, serveixi per a que no perdeu l’esperança en nosaltres que, com deia, amb les nostres coses, ho intentem fer el millor que podem. Seguirem avançant, mica en mica perquè el camí serà llarg i ple d’obstacles, però sense aturar-nos. Nosaltres ens seguim cuidant i estimant, i combatent la injustícia amb totes les nostres forces. Seguim rebels i irreverents, com vosaltres, seguim desobedients i ateus, cremant i esmicolant els murs d’aquesta societat malaltissa. I ara, hem aconseguit esmicolar també el mur que us van intentar posar a vosaltres i que vau saltar tantes vegades: ara, la Caserna torna a ser nostra, vostra, del poble.

Perquè sabeu què? Hi ha una cosa que ells no han aconseguit entendre mai, i és que us van intentar enterrar, però no sabien que éreu llavors.