I això per a què?

L’altre dia, a l’assemblea del sindicat, algú em va preguntar per a què servia això de la Memòria Històrica? La pregunta no és irrellevant i segons com, dóna en el clau, en el que seria la pròpia raó de ser de la Història. Què és la Història i per a què serveix? Intentem definir-ho.

La Història és una Ciència Social. La primera part d’aquest concepte ens remet a aquella disciplina que utilitza el mètode científic, que es basa en la contrastació de les hipòtesis amb la realitat per a generar tesis vàlides. Dit d’una altra manera, es cerca l’objectivitat i aquells coneixements que no siguin impugnats per la pròpia realitat. Però la segona part del concepte és ja més punyetera. Totes aquelles disciplines que d’alguna forma estan involucrades en les representacions de les societats, ja siguin passades, presents o futures, estan subjectes a tota una sèrie de condicionants ideològics, polítics, culturals, etc. de qui las fa. I la Història, no és una excepció. Una cosa que sempre s’ha de tenir en compte és que la Història no és, sinó que es fa. I com que es fa, és el resultat d’un procés de producció, i com a tal, immers en una determinada realitat històrica (valgui la redundància), amb tot el que això comporta. Sota aquesta premissa, aquells que ens dediquem d’una manera o altra a l’ofici de generar coneixements sobre el passat sabem que no som imparcials. I els que pensin que sí que ho són, o estan equivocats o estan mentint i són uns cínics defensors de l’statu quo actual.

Imatge relacionada

Amb la pregunta em van venir al cap les paraules de Pablo Casado a principis de setembre: “és necessari derogar aquesta sectària relectura de la història”. I això és del tot comprensible. És a dir, no és que jo sigui partidari d’aquesta derogació, però les seves paraules estan incrustades de ple en la resposta a la pregunta que m’havien fet: ells ho tenen clar, la Història, ha servit, i serveix, per justificar allò que ara tenim. Perquè, a l’Estat espanyol, els qui han tingut la capacitat i els mitjans per generar Història ha estat un sector determinat de la població amb uns interessos polítics concrets. I això no són debats de tendències historiogràfiques, això és una qüestió de lluita ideològica actual.

D’aquí la imperiosa necessitat de recuperar la Nostra Història, que és la dels assassinats, la dels expulsats, la dels empresonats, la dels explotats i la dels oblidats. No es tracta d’inventar-se res, ni de manipular res, sinó de posar en valor allò que han fet passar desapercebut. Posar en valor els nostres encerts com a classe, les nostres gestes, els nostres errors i els nostres morts.

La resposta a la pregunta “per a què serveix la Memòria Històrica” hauria de ser axioma de la nostra pràctica: Doncs perquè (també) la Història, com a generadora de coneixement, forma part (també) de la nostra praxi transformadora en tant que té la capacitat de generar visions crítiques sobre el passat i, per tant, també sobre el present. La Història (també) és un camp de batalla, i això la burgesia ho té molt clar. Ara falta que en siguem conscients nosaltres.

Anuncis

De Sants a Igualada

Aquest mes d’octubre es celebra a Igualada el XIè Congrés de la Confederació General del Treball de Catalunya. Cent anys després del famós Congrés de Sants l’anarcosindicalisme (o almenys l’organització de més rellevància d’aquest) es troba de nou amb reptes que cal afrontar. El creixement de l’organització, els profunds canvis en les relacions laborals, les diferents vagues generals i la resistència d’alguns a vehicular aquest creixement en clau de lluita posen a la CGT en una cruïlla de difícil superació.

Però què tenen a veure el Congrés d’Igualada i el Congrés de Sants? Doncs a primera vista sembla que poca cosa. Però els que coneixem l’organització per dins, les seves limitacions i grandeses, sabem que aquest comici pot esdevenir decisiu, almenys, pel seu futur a mig termini.

El Congrés de Sants (el primer de la CNT catalana)  es coneix, sobretot, per la decisió de transformar internament l’organització i passar de les societats d’ofici als sindicats únics (que són els que regeixen actualment). Una altra aposta destacada fou la d’expandir el sindicat més enllà dels centres on ja tenia presència, amb una tenaç campanya propagandística que aconseguí quadruplicar l’afiliació en mig any. Amb el que ens he de quedar però, és que aquelles iniciatives eren la conseqüència des del punt de vista de la praxi d’una encertada anàlisi de la realitat: els temps canviants i la industrialització a marxes forçades que havia viscut Catalunya requeria d’una nova forma d’entendre i practicar l’acció sindical.

vaga

Aquest octubre la CGT s’enfronta igualment a reptes similars. Cal adaptar-se a la realitat canviant. Evidentment, ara, no està sobre la taula una reorganització interna com la de 1918. Però sí cal un replantejament i una aposta decidida per sortir de la zona de confort, com van fer els companys a Sants, i intentar arribar als llocs on no arribem. Cent anys enrere, com avui, no faltaren les resistències dels més “purs” a les noves apostes, que les veien com un atac a “l’essència” del que eren. O també com un atac a l’autonomia sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme de determinada gent que, per comoditat, control o immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Així doncs, la tessitura en què ens trobem ara mateix no és cap altra que la de construir una organització que sigui com aquella que aquells aquells homes i dones de Sants van concebre: una eina útil pel conjunt de la classe treballadora. I això passa per sortir al carrer, abandonar la zona de confort i provar, intentar, equivocar-se i tornar a provar. Per una aposta decidida per la propaganda, la participació i la formació interna, i no per l’aïllament i l’autoreferencialitat sectària. Passa per no renegar del creixement i apostar per la formació i la integració de la massa treballadora en la nostra praxi. Per continuar i consolidar el rumb que ara fa quatre anys es va adoptar al Congrés de Mataró. I per això, cal arremangar-se i mullar-se. I ja se sap, qui fa coses, treballa amb contradiccions, qui no, mor lentament en la seva pròpia inòpia i desarrelament social.

(Article publicat a La Jornada, 22.9.2018)

A propòsit del Congrés de Sants

Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida.
S. Seguí, Solidaritat Obrera, 27 d’octubre de 1917

Avui es compleixen 100 anys del famós Congrés de Sants de la CNT. A un segle del comici més important de l’anarcosindicalisme, sembla que aquest moviment es troba, a dia d’avui, amb alguns debats que tenen certs paral·lelismes amb els d’aquell Congrés. Podria semblar mentida, però encara tenim molt a aprendre d’allò que va passar al carrer Vallespir de Sants entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918. Fruit del creixement i de l’evolució de la indústria catalana que havia experimentat una important empenta amb la Gran Guerra (1914-1918) el moviment obrer va sentir la necessitat de reorganitzar les seves files, massa atomitzades en multitud de societats obreres d’ofici, sovint mal coordinades i amb enormes dificultats per actuar de forma unitària a la multitud de conflictes a que s’enfrontaven. Calia doncs un debat, un Congrés, el que fou el primer de la CNT de Catalunya, i també, de l’Estat.

Resultado de imagen de congres de sants

Per aquells dies de juny el que es dirimia era, principalment, la forma d’organització de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. La proposta de Seguí, Pestaña i altres es basava en la idea que, una organització forta, disciplinada i simplificada faria molt més efectiu el suport mutu i l’acció coordinada del moviment obrer. Es tractava d’aplicar una fórmula organitzativa que facilités la unitat d’acció, suprimint els sindicats d’ofici, i creant grans estructures d’ofensiva obrera. No va ser aquest, però, un plantejament unànime al sí de la CRTC, no faltaven les veus discordants. Es van haver de superar les crítiques dels més purs que pensaven que aquesta nova forma sindical “atemptava contra l’essència anarquista”. També la dels que per una qüestió de comoditat, rutina i immobilisme s’oposaren a la reorganització. Entre aquests, no van faltar tampoc aquells que veien un “atac a l’autonomia” sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme que emana d’alguns ens sindicals d’avui dia que, per comoditat, control i immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Però, afortunadament, el Congrés de Sants és conegut precisament pel salt qualitatiu que significà la constitució de l’anarcosindicalisme en els sindicats únics, en paraules de Seguí en “poderoses falanges”. No obstant, també s’acordaren altres resolucions que demostraven la maduració del moviment obrer català, defugint de purismes i de dogmatismes ideològics, posant l’èmfasi precisament en la realitat que els envoltava i en quina era la millor forma d’incidir en benefici de la classe treballadora. L’aposta decidida per l’acció directa com a mitjà preeminent de lluita, aprofitant també altres vies “mixtes”, recorda el que avui alguns militants de l’anarcosindicalisme reclamen quan diuen que, sense obviar l’eina de la representació sindical, és necessari dotar-nos dels nostres propis mitjans per avançar i arribar allà on no arribem. Un altre dictamen aprovat pel congrés fou l’apoliticisme de les societats adherides a la Confederació, que era una conseqüència lògica de l’acció directa. Es referia aquest a la no interferència dels polítics en els afers obrers, tant pel que a la representació d’aquests com pel que fa a la confiança que els obrers havien de dipositar en les lluites del parlamentarisme burgés.

S’insistí també en la creació d’escoles racionalistes a cada sindicat i federació. L’aposta pels sindicats únics tenia sentit com a mitjà i també com a fi, és a dir, no només era qüestió d’una organització de combat contra la burgesia si no que, també, aquests sindicats eren la futura organització que havia de ser la base de la nova societat. Era urgent doncs formar la classe obrera no només en l’anarquisme o en el sindicalisme, també en aquells aspectes tècnics que serien imprescindibles un cop esdevingués la Revolució. També es parlà de la relació CNT-UGT. Destacats militants es pronunciaren a favor de la fusió de les dues centrals sindicals (llavors no era un debat estrany aquest) com a condició indispensable per a l’avenç de la classe treballadora, el que mostrava altre cop el poc dogmatisme i la perspectiva estratègica. Tot i així, encara que es decidí caminar cap a la unificació, aquesta es va deixar per més endavant, fet que no arribarà mai per diferents qüestions que seria massa llarg analitzar aquí.

Imagen relacionada

En definitiva, la profunditat de l’anàlisi i la lucidesa de molts militants confederals va permetre un salt qualitatiu al moviment obrer i un avenç sense precedents de la lluita de classes. A dia d’avui a les formacions anarcosindicalistes els sindicats únics són la base indiscutible de l’organització, tot i que l’evolució del capitalisme també ha fet aflorar la necessitat de creació de nous sindicats únics i alguns que encara resten per crear. Però els grans temes del Congrés de Sants potser continuen vigents. Òbviament, la fusió amb la UGT formava part estrictament de la conjuntura d’aquells temps i no pas dels nostres. Però assignatures pendents de l’anarcosindicalisme podrien ser encara la preeminència de l’acció directa, doncs som molts els que hem alertat sovint de la dinàmica negativa de judicialitzar per norma tot conflicte laboral. O la insistència en la formació, tant necessària també avui dia. O una central que flexibilitzi la seva acció i organització d’acord amb els nous subjectes de la classe treballadora.

Però més enllà d’això, potser una de les lliçons més importants que es desprenen del Congrés de Sants és precisament la seva voluntat constructiva, exemplificada en els dictàmens emesos que aglutinaven el màxim de sensibilitats de l’organització. Els “purs” (aquells els quals la seva feina anava encaminada més a mantenir l’essència anarquista de la Confederació) no van aconseguir imposar les seves tesis. La immensa majoria dels delegats de Sants van vetar les proposicions dogmàtiques i/o massa ideològiques per una simple qüestió de practicitat: en la situació en que es trobava el moviment obrer i l’Organització era molt més efectiu educar en l’anarcosindicalisme a les societats obreres que no pas purgar a aquelles que no eren genuïnament anarcosindicalistes. Un company deia fa uns dies “no som un sindicat anarquista, som un sindicat de treballadors”. Penso que és aquesta provablement la clau de volta de tot, de l’anarcosindicalisme de fa 100 anys i de l’actual. Potser s’ha tornat imprescindible altre cop treballar en la direcció d’aquell Congrés de Sants, en elaborar un pla d’acció per a tota la classe treballadora, formant-la en la necessitat i la utilitat de la sindicació, de l’acció directa, del suport mutu, etc. i no tant en fer un filtre d’aquells que són purament anarquistes. Perquè si no estarem condemnant-nos a uns regnes de taifes en que estarem molt còmodes, però que anul·larà d’arrel la nostra capacitat de transformació social.

Resultado de imagen de huelga 1919 barcelona

Sindicalisme: combat o inèrcia?

Durant els últims anys el món del treball, i amb aquest el món sindical, han patit profundes transformacions. No estic dient res nou quan dic que la precarització del món del treball ha afectat de forma importantíssima al moviment sindical, o almenys a aquell moviment sindical que no participa de la concertació social. De fet, no vull suggerir cap reflexió nova, i sóc conscient que puc aportar ben poc al debat que des de fa anys algunes militants tenen al voltant de l’acció sindical. Però permeteu-me algunes puntualitzacions generals a mode de síntesi.

A moltes de nosaltres ens han passat pel cap aquella pregunta: en quin moment els sindicats s’han convertit en eines totalment ineficients per a la gran majoria de la classe treballadora? I sobretot, perquè no són una eina útil especialment per a aquella gent més precària? La que més patiments acumula en relació a com guanyar-se la vida? La resposta, penso, té moltíssimes variables que tampoc tinc voluntat d’enumerar aquí. Però tothom que tingui una mínima inquietud sobre com fem sindicalisme s’ho ha plantejat algun cop.

D’una banda, no ens enganyem, en multitud d’ocasions oferim el mateix que oferíem fa deu, vint, trenta anys. En molts aspectes la forma de fer sindicalisme no ha canviat en les últimes dècades mentre que el tipus de relacions laborals han patit una transformació profundíssima. Aquella que treballa per a una ETT, segurament sabrà poc del que és un Comitè d’Empresa, i segurament tampoc l’interessi. Els sindicats, en general, ens hem entestat en explicar-li la utilitat del que és un Comitè d’Empresa o altres vicissituds de l’estil a aquesta treballadora (enteneu-me, és un paradigma del que vull dir) quan, sovint, ni nosaltres mateixes ens hem trobat mai amb estructures de representació al nostre centre de treball. No vull dir amb això que aquestes no serveixin, sinó que d’alguna forma, per a un gruix de la classe treballadora aquestes no són una eina simplement perquè són alienes a la seva realitat.

D’altra banda, un determinat sector d’aquest, diguem-li així, sindicalisme combatiu, s’ha enquistat en unes determinades dinàmiques que fan, en el millor dels casos, menys atractiva la militància, i en els pitjors, aquesta gent nova que entra al sindicat surt directament corrents i espantada. Sovint, a més, és el mateix sector que ja sigui en base a un paternalisme cutre (que a més no té raó de ser a la pràctica) o ja sigui en base a deliris puristes i atomitzants, com diria la meva àvia ni comen ni dejan comer. Així, es dóna la situació que mentre aquest perfil de militants es limita a repetir una de les reflexions més conservadores i contrarevolucionàries que hi ha: “és que la gent és idiota i no se n’adona que s’ha d’afiliar a un sindicat, a poder ser el meu”; una altra gent fa exactament la reflexió contrària: “el que passa és que som idiotes i no som capaços de posar al servei de la classe treballadora una eina com el sindicat”. Evidentment, les úniques que podran trobar noves fórmules d’adaptació a la realitat canviant seran les que són capaces de sortir de la cova i interaccionar amb el món real.

vaga

Davant d’això, mal que ens pesi en la nostra tendència a la comoditat, hem de renovar les formes de fer sindicalisme. I no dic reinventar perquè segurament això que diré ara ja s’hagi inventat, simplement que de vegades no estem prou atentes al que passa al nostre voltant.

I torno a dir-ho, no aportaré cap idea nova de les que ja hi ha sobre la taula, però potser va sent hora de plantejar una acció sindical que sigui útil a tota la gent que ha viscut tota la vida per impediments materials fora de les estructures de representació sindical pactades a la transició. Quan hem donat el pas, en general, sempre ens ha sortit bé. Perquè potser no és tant una qüestió de guanyar unes eleccions sindicals, o posar demandes a l’empresa, o denunciar a inspecció de treball (que també), potser va sent hora de plantejar els conflictes amb els nostres propis mitjans. Es tracta de construir una acció sindical útil, estigui reglamentada o no per les lleis establertes. I no cal que digui que tampoc és que les lleis d’aquest sistema ens afavoreixin gaire.

fnac

No estic proposant res concret, ho sé, perquè penso que les propostes concretes sorgiran de cada realitat i de cada conflicte laboral. Però sí que ens hem de desprendre d’aquells estigmes, d’aquells vicis, i començar a plantejar l’acció sindical en base a la realitat material que tenim, en base a aquell sector de la societat al que volem arribar i al que volem que es faci seva aquesta cosa que és per nosaltres el Sindicat. Confiem més en nosaltres mateixes i menys en les lleis que ens aboquen a fer per inèrcia. Potser cal recuperar algunes pràctiques sindicals com la mobilització, les vagues, les aturades, les accions directes, els sabotatges, com a suplement (o en alguns casos substitució) als llocs allà on no arribem mitjançant els mecanismes legals. Perquè hi ha llocs on encara no arribem, però el sindicalisme de combat hem d’arribar. Si no, haurem deixat de ser sindicalisme de combat i ens haurem convertit en un xiringuito més d’aquesta societat infumable.

Sobre brúixoles, mapes i altres coses.

Els que em coneixen saben que sóc una persona poc amiga d’allò que han anomenat “procés”. De fet, els que em coneixen bé saben dels meus dubtes i de les meves reticències a la participació d’una part dels moviments socials en la política institucional. Però vist la proliferació d’opinions al voltant de l’actitud que ha pres la major part de l’anarcosindicalisme, intentaré jo també exposar de forma molt sintètica el que vinc pensant aquests dies.

La realitat actual que viu Catalunya no és una situació en la que ens trobem cada dia. Allò que s’ha anomenat “procés” ha desembocat en un conflicte polític de primer ordre, que ha implicat a amplis sectors de la població. Entre aquests, una part de la burgesia catalana. La contundència amb la que ha respòs l’Estat i la conseqüent resposta de la població han generat una situació d’excepcionalitat política en la que, mal que ens pesi, els i les llibertàries, ens hem hagut de posicionar.

Davant d’aquesta disjuntiva, s’han dibuixat diversos posicionaments. Per sort, penso que la CGT de Catalunya ha estat, i continua estant, a l’alçada del moment que vivim, sortint al carrer i plantant cara a aquesta escalada repressiva de l’Estat amb les eines que ens caracteritzen com a sindicat. Però també han sorgit posicionaments contraris a que una organització com la nostra engegui la seva maquinària de lluita per intervenir en aquest conflicte.

El primer d’aquests és el d’algunes de les companyes de fora de Catalunya. Un posicionament “equidistant”, que no opina, i que quan ho fa, ho fa amb un to paternalista, amb un “vigileu què feu”, no sigui que això entri en contradicció amb la puresa i la genuïnitat de la nostra organització. Potser, penso, el que en realitat no agrada gaire és que la CGT de Catalunya decideix i tingui iniciativa sense “comptar amb la resta de companys de l’Estat Espanyol”. Dit d’una altra forma, posar en pràctica l’autonomia que com a organització anarcosindicalista ens hem dotat.

L’altre, que s’amaga darrere també un suposat purisme ideològic, és la d’aquells que reneguen d’una resposta anarcosindicalista en tant que el conflicte actual a Catalunya és de caire “polític”. I no és que només sigui de caire polític si no que, a més, és un conflicte nítidament burgés. Un conflicte entre nacionalismes que no fa altra cosa que utilitzar la classe treballadora per a que sigui aquesta la que aboca la sang a les trinxeres mentre ells continuen guanyant diners als despatxos. Per continuar amb un “nosaltres també hem patit la repressió”, justificant la seva inacció, com si la solidaritat fos una mercaderia intercanviable. Realment, penso que el que incomoda a aquest sector és que sigui l’independentisme qui hagi estat capaç de posar en escac a l’Estat i al règim del 78 i són incapaços d’assimilar que, nosaltres, en aquest moment no som l’agent polític principal. Cosa que, sincerament, tampoc ens hauria de venir de nou. Cal dir que, darrera d’aquest posicionament també hi ha aquells que simplement no es volen mobilitzar per vaguetat, o perquè ja els hi està bé que al seu “xiringuito” no canviï res perquè, d’altra forma, podrien perdre el control de les estructures que es pensen que controlen.

Bé, d’aquests posicionaments he de dir que he vist molt poca argumentació, i aquesta, escassa i poc profunda. Alguns articles que he pogut llegir s’han dedicat directament a difamar a les companyes i a qüestionar, sense cap tipus de base empírica o raonable, el posicionament actual de la CGT de Catalunya. He trobat a faltar en aquests escrits, més profunditat d’anàlisi, més humilitat i més sinceritat a l’hora d’expressar el que realment es vol expressar.

I és que sembla increïble que s’hagi de recordar, però estem parlant de registres, de violació de la correspondència, d’entrada i clausura de mitjans de comunicació, de tancament de pàgines web, de registres sense ordre judicial a seus d’organitzacions polítiques, de detencions, d’un exèrcit de 10.000 policies apostat al port de Barcelona, de violència policial desfermada contra la població i, des d’ahir, de dues persones empresonades per haver cridat a la mobilització. I dic que sembla increïble perquè que alguns que s’autodenominen llibertaris, o d’esquerres si es vol, continuïn parlant de “xoc entre burgesies” o afirmin que “això no va amb nosaltres” és, com a mínim, preocupant. Perquè si de veritat així ho veuen, tenim un problema molt seriós d’incapacitat de veure què passa més enllà de les quatre parets del nostre local i, per tant, una gravíssima inòpia de com intervenir en els conflictes socials que cada cop són més crus i recurrents en el capitalisme. D’altra banda, és també preocupant perquè si no és així, aquest posicionament és una cínica excusa per a no fer absolutament res. I ja se sap, quan un no es posiciona davant un conflicte, en realitat s’està posicionant.

Així que, companys i companyes, sí, ens hem aturat. A mirar i a pensar. I hem consultat la nostra brúixola, i hem vist on és la direcció a la que volem arribar com a anarcosindicalistes. Però també hem consultat el nostre GPS, i hem mirat les coordenades on estem situats i allò que ens envolta, perquè com sabeu, si no saps on ets, una brúixola et serveix de poc. Els llibertaris i llibertàries entenem la solidaritat en si mateixa, i no com a moneda de canvi de res. I més encara quan aquesta repressió l’hem patida durant anys, dècades i fins i tot segles. La coneixem i per això tenim l’obligació moral de denunciar-la encara que no siguem nosaltres directament qui la patim. Perquè sabem que, aquesta repressió acabarà tocant a amplis sectors de la societat si no lluitem per aturar-la.

DLMoiN0XkAITf7V

El dia 3 d’octubre a la nit, davant els meus dubtes sobre la vaga general, una companya em va dir “la revolució es fa amb el poble”. I és veritat. Potser se’ns espatlla la brúixola, però tenim la certesa que la transformació de la societat no es fa amb guies i erudits, es fa baixant al carrer, plantant-se als centres de treball, lluitant amb el poble i treballant perquè sigui aquest el subjecte principal del canvi.

DMSlgo0XkAEt-px

 

Agost del 36. Badajoz: genocidi i memòria

Se llevaron a mucha gente buena, yo todavía era chiquinina pero aquello fue muy gordo”.

Així recordava ahir la meva àvia, una dona de 91 anys, aquells dies d’agost del 1936 a la seva terra natal. Ella, llavors una nena de 10 anys, pobre com la resta de la seva família, emigrà cap a Catalunya anys més tard, però el record del que va perpetrar l’exèrcit feixista a Badajoz, sembla que l’ha acompanyat durant tota la vida.

Aquesta ciutat extremenya, defensada per prop de tres mil milicians i cinc cents soldats republicans, fou una de les primeres poblacions a caure en mans de l’exèrcit franquista. Més de dos mil legionaris i prop de vuit cents regulars marroquins, ajudats d’artilleria, aconseguiren entrar a la ciutat el 14 d’agost del 1936, sota el comandament del general Juan Yagüe, previ bombardeig de l’aviació italiana.

Però al que es referia la meva àvia no era pas a les vicissituds de la batalla de Badajoz, sinó a tot allò que va passar després.

Poques setmanes després de l’aixecament feixista, les tropes que entraren en aquesta població posaren en pràctica la doctrina del general Mola: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta (…) Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. A tal efecte, amb l’entrada de les tropes feixistes es van produir tot tipus de barbaritats, violacions de dones per part de les tropes marroquines, assassinats indiscriminats, inclús de criatures, pillatge, robatoris, incendis, etc. Els cadàvers van restar estesos als carrers durant dies, per escarmentar la població, i perquè la població viva no donava a l’abast per enterrar la població morta. Diversos periodistes van poder documentar aquella carnisseria.

feb6b1a12b245ec54537f268eda9c5c5   BexWVs6CIAA5Yl0

Però el que penso que la meva àvia no entenia era que el destí d’aquesta població havia quedat segellat potser uns mesos abans, concretament el 25 de març del 1936. Aquell dia, més de 60.000 jornalers, sota el paraigües de la Federació Espanyola de Treballadors de la Terra van ocupar 23.500 hectàrees de terra sense treballar, la propietat de les quals estava en mans de tan sols set propietaris. La major ocupació de terres del període republicà, que desbancà per la via de l’acció directa les tímides aplicacions de la Reforma Agrària i la inacció de l’Estat republicà. Aquells camperols van tenir la valentia d’enfrontar-se al poder dels terratinents (dels “señoritos” que diria la meva àvia). Un exèrcit famolenc de jornalers, costureres, mecànics, “junteros”, criades, manobres… van fer més “república” en un dia que l’Estat en nou anys. Van decidir deixar de resistir, i van passar a l’ofensiva.

Aquesta és una de les raons per les quals, mesos després, el 14 d’agost, el general Yagüe va ordenar el confinament de tots els presoners (molts d’ells civils) a la plaça de toros. I sota la mirada atenta dels terratinents i latifundistes es dugué a terme la venjança decisiva dels señoritos, l’afusellament sense previ judici ni cap tipus de garanties de milers de persones (algunes fonts parlen de fins a 4.000) escapçant així el projecte de transformació social més gran que havia viscut mai el poble extremeny i, segurament, un dels més profunds de la II República. Com sol passar, totes aquestes persones assassinades no tenen nom. Estan enterrades en fosses comunes, encara sense excavar. No tenen nom ni cognom. Són poble.

plaza_de_toros_de_badajoz_en_1936

No és d’estranyar doncs que per a una nena de 10 anys aquests successos es quedin incrustats permanentment en la seva memòria. Tot i així, a banda de la repressió que visqueren els homes i dones d’Extremadura, com a la resta de l’Estat espanyol, encara els hi quedarien 40 anys, i més, de silenci. Un silenci que és el que potser fa que a una àvia de 91 anys se li entelin els ulls al recordar una tarda d’estiu el que passà a la seva terra 81 anys enrere. Un silenci que ha estat la segona condemna per a totes les que van patir la repressió i la dictadura. Perquè, no ens enganyem, si el genocidi de Badajoz és un fet rellevant de la guerra civil, si és un dels fets més decisius en la història d’Extremadura, el fet que no formi part del debat públic no és casual.

Els que ens dediquem a l’ofici de crear coneixement sobre el passat, sabem que la història no és imparcial. Sabem, també, que la història la fa qui té les eines i la capacitat per fer-la. I a l’Estat espanyol, durant moltes dècades, qui ha tingut els mitjans per a fer la història és un sector determinat de la població, amb una ideologia i una pràctica política també concreta. No només durant el període de dictadura, on el cinisme de les institucions franquistes van obligar a la població de Badajoz a caminar per un carrer anomenat General Yagüe, sinó també durant la mal anomenada democràcia actual.

Proves d’això n’hi ha un munt, però parlant del que avui recordem, un exemple clar és que el 2002 el govern del PSOE (sí, aquell partit que també va patir la repressió l’agost del 36) va enderrocar la plaça de toros per a construir un palau de congressos. El propi ajuntament, el 2009 va decidir enderrocar també la tàpia del cementiri, plena de forats de bala que recordaven els afusellaments. El motiu de l’enderroc: “qüestions urbanístiques”, esborrant d’aquesta forma els testimonis immobles d’aquella infàmia. Tampoc cal dir que, en cap cas, els responsables han estat no ja condemnats, sinó com a mínim assenyalats per les autoritats “democràtiques”.

Així, la necessitat de recordar la massacre de Badajoz adquireix avui dia més importància que mai. Perquè no només és una qüestió de discussions entre tendències historiogràfiques, és una qüestió de lluita ideològica actual, una qüestió de justícia social. Aquell genocidi aconseguí el seu objectiu: estendre la por i la resignació entre les classes populars extremenyes. Aquella matança, va assegurar la permanència del latifundisme, de les relacions clientelars, d’un domini sagnant per part de l’oligarquia que encara avui perdura. D’aquí la urgentíssima necessitat de recuperar la Nostra història, la dels explotats i explotades, la dels assassinats i assassinades. Perquè la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora, i es converteix en una eina per recuperar el nostre passat i generar visions crítiques sobre el present, articulat amb les nostres realitats, les de la classe treballadora.

Joan Fuster va escriure fa temps que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Jo m’atreviria a afegir que, també, tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

Gobierno-PP-Badajoz-cometieron-httparmhexblogspotcomes_EDIIMA20150814_0749_18

Carta oberta a la Teresa: La Caserna, és nostra.

Hola Teresa, us escric aquesta carta per explicar-vos una cosa de la que possiblement no en teniu constància i que, de ben segur, us agradarà llegir.

Sé que ara mateix, potser sabeu poca cosa de Sabadell, de la vostra estimada ciutat. M’he autoerigit com a portaveu accidental en aquesta missiva i intentaré sintetitzar el que pensem totes les meves companyes i jo, però és només una qüestió circumstancial, perquè nosaltres, com vosaltres, tampoc creiem en els lideratges ni els personalismes. Us escric aquesta carta a tu, Teresa Claramunt, però també als teus companys i companyes, al Bru Lladó, al Magí Marcè, a la Isabel Vilà, i a tants i tantes altres lluitadores anònimes de les que no sabem el nom simplement perquè no surten als nostres llibres d’història però que, sabem, també van ser imprescindibles.

D’ençà que vosaltres vau començar a posar, pedra a pedra, les bastides de la dignitat de la que encara avui ens sentim partícips, la nostra ciutat ha canviat molt. Han passat moltes coses. Vagues, revolucions, victòries, derrotes, dictadures, repressió…

Entre totes aquestes coses, us vull explicar una. Us en recordeu d’aquells dies de juliol del 1909? D’aquella vaga general en la que vau aconseguir fer fora a tots aquells que ens havien explotat i matat durant tant de temps? Oi que sí? Com oblidar-ho, no? Com sabeu, després d’aquella setmana que alguns dels nostres enemics es van entossudir en batejar-la com la “setmana tràgica”, es va construir a Sabadell, finançada pels patrons, una caserna per a la Guàrdia Civil, per tal de que el poble, nosaltres, vosaltres, restéssim ja fins a la fi dels temps sota la negra amenaça de la por i la repressió. Doncs fa unes setmanes, un grup de gent, valentes i decidides com vosaltres, vam okupar el que per nosaltres és “l’antiga” caserna de la Guàrdia Civil. Per vosaltres segurament seria la nova, però com sabeu, els temps canvien. I l’hem okupat amb el ferm convenciment que aquesta caserna és nostra, i vostra, i no seva. L’hem okupat amb la voluntat de que aquest espai deixi de ser un espai gris i de repressió, i passi a ser un espai popular i de llibertat. Vosaltres dèieu que l’acció directa, que l’autogestió, era la forma d’avançar, de prendre partit sense partits. I això no ho hem oblidat. Si veiéssiu el munt de gent que hi està dedicant esforços en convertir aquesta caserna en un espai del poble, estaríeu orgulloses. I això ja és una victòria, perquè podeu estar tranquil·les de que seguim vius i vives. Estem vius els moviments socials, els sindicats, les iniciatives populars, les assemblees que defensem el dret a tenir drets. Estem vius nosaltres, i per tant, també vosaltres.

DCwUZyqWsAAC44_

I com que estem vius aquí seguim. Però a cada desnonament, ens desnonen quelcom dins nostre, cada derrota ens la sentim com a pròpia, a cada víctima d’aquest capitalisme salvatge, ens sentim morir una trosset d’humanitat. No ho podem evitar. I com que no podem evitar sentir cada injustícia a la nostra pròpia carn, tampoc no evitem lluitar i combatre-la amb totes les nostres forces. I, gràcies també a vosaltres, en això estem.

També us he de dir que, avui dia, seguim sense tenir la recepta màgica. Més d’un segle després continuem trepitjant camins inhòspits, que ens semblen estranys i poc segurs, obligades a una revisió constant de nosaltres mateixes i de les nostres propostes. Però sabem, com bé ens vau ensenyar, que encara que no tinguem la recepta, la solidaritat i el suport mutu, són els ingredients principals.

Així que, seguim el vostre camí. No us diré que és fàcil, doncs tot sovint el present és molt complicat, i tenim els nostres daltabaixos, les nostres mancances, els nostres errors, les nostres coses. Però com tampoc vau fer vosaltres, nosaltres no ens rendim. Perquè potser, més enllà de totes les lliçons que ens heu deixat, una de les més importants és que rendir-se, no està permès.

Espero que aquesta notícia us hagi alegrat, o almenys, serveixi per a que no perdeu l’esperança en nosaltres que, com deia, amb les nostres coses, ho intentem fer el millor que podem. Seguirem avançant, mica en mica perquè el camí serà llarg i ple d’obstacles, però sense aturar-nos. Nosaltres ens seguim cuidant i estimant, i combatent la injustícia amb totes les nostres forces. Seguim rebels i irreverents, com vosaltres, seguim desobedients i ateus, cremant i esmicolant els murs d’aquesta societat malaltissa. I ara, hem aconseguit esmicolar també el mur que us van intentar posar a vosaltres i que vau saltar tantes vegades: ara, la Caserna torna a ser nostra, vostra, del poble.

Perquè sabeu què? Hi ha una cosa que ells no han aconseguit entendre mai, i és que us van intentar enterrar, però no sabien que éreu llavors.

DDuERvtXgAA6Er-

Smatsa, i la necessitat de netejar la ciutat

El passat dimecres 18 de gener, l’Ajuntament de Sabadell va anunciar la intervenció de l’empresa encarregada de la neteja viària de la nostra ciutat. Aquesta intervenció ve motivada per tot un seguit d’irregularitats i incompliments per part de l’empresa en el plec de condicions, en l’oferta, en el procés de licitació, en la signatura del contracte i en la prestació i fiscalització del servei. La notícia no ha deixat indiferent a ningú. I menys encara, als qui representem d’algunao altra forma un sector combatiu de la classe treballadora en aquesta ciutat.

A la CGT aquesta notícia va ser rebuda amb alegria, esperança i inquietud. Alegria perquè durant molt de temps hem estat pràcticament l’únic ens de la ciutat que ha denunciat i s’ha enfrontat a les pràctiques mafioses de SMATSA i perquè en definitiva, la ciutadania de Sabadell es mereix saber què ha passat. Esperança perquè, no cal que ho amaguem, la denúncia del contracte de SMATSA amb l’ajuntament pot significar la fi prematura del mateix i la fi també de tot un seguit de pràctiques antiobreres que l’empresa ha dut a terme durant anys, i l’apertura, perquè no, d’horitzons de justícia social. I inquietud perquè, més enllà del fet en si, també se’ns obre un futur incert, on l’única certesa sabuda és que només la lluita de les treballadores assegurarà les conquestes socials aconseguides i d’altres que de segur vindran. Cosa a la que, d’altra banda, hi estem acostumats.
imatgebandera
Sobta però la reacció que han tingut les altres centrals sindicals presents al comitè d’empresa de SMATSA. Que l’ajuntament expressi la voluntat d’intervenir una empresa que ha estat robant durant anys, no només a la plantilla, si no a tota la classe treballadora de Sabadell, i que això preocupi als sindicats majoritaris és, digue-m’ho així, simptomàtic. Entenc la inquietud d’alguns treballadors, els quals volen certeses de que els seus llocs de treball i les seves condicions laborals no es tocaran. Ho entenc perquè és una inquietud completament legítima, la qual hi és present també entre el nostres afiliats.
El que a mi em sembla preocupant realment és que organitzacions que es pretenen “defensores” dels drets dels treballadors, siguin més crítiques amb l’expressió d’una voluntat de solventar un greuge que no pas amb el fet que els amos d’una empresa, amb el beneplàcit de polítics i tècnics, hagin estat estafant a la població. Que utilitzin a treballadors i les seves aspiracions, que juguin amb el lloc de treball de la gent simplement per justificar les seves pors, i per intentar salvar el seu cul, és potser fins i tot més preocupant. Però, ben pensat, aquesta actitud per part de CCOO, UGT i USOC tampoc sorprèn gaire. Possiblement, els casos de corrupció en que s’han vist implicades alguns d’aquests sindicats (Andalusia, Astúries, sembla que també Sabadell, etc.) faci més fàcil d’entendre la seva reacció, molt més propera a un entramat mafiós de favors-beneficis que amb el compromís de la defensa dels qui menys tenen.
unnamed
De fet, és molt possible que amb la intervenció per part de la institució d’aquesta empresa, alguns càrrecs de, diguem UGT, deixin de tenir el seu (sobre)sou, pel que també s’entén més i millor un tipus de resposta més vinculada a la supervivència pròpia que no pas al benefici del comú de treballadors i treballadores. I tampoc no sorprèn que dins de l’empresa hi hagi una aliança tàcita entre la direcció i la resta de sindicats que no són CGT, com ha quedat evidenciat ja per exemple el passat dijous, quan mentre els sindicats UGT, CCOO i USOC protestaven contra la proposta d’intervenir l’empresa a l’ajuntament, els directius de l’empresa s’ho miraven des del bar del costat. Aquesta aliança, no cal dir-ho, té l’objectiu de frenar qualsevol aspiració de millora per part de la plantilla. Una plantilla, no ho oblidem, que ha guanyat amb la seva suor i la seva lluita totes les millores laborals i de servei actuals a l’empresa.

Aquesta campanya propagandística en realitat no busca altra cosa que dicotomitzar entre un servei públic de qualitat i unes condicions laborals dignes dels qui el fan possible. Una falsa dicotomia i una fal·làcia que, no obstant, té molta audiència. Però no per això deixa de ser una fal·làcia, que respon a una determinada voluntat política. Voler posar el centre del debat en la tessitura d’haver d’escollir entre millores laborals –o en el pitjors dels casos mantenir les que ja es tenen–, i un servei públic de qualitat no és una decisió accidental, inevitable o fatalista. Aquesta és una decisió política, i una decisió amb una voluntat clara, que no és altra que la de voler dinamitar qualsevol indici de canvi en les relacions laborals i de poder al si de l’empresa.

I no cal dir d’on sorgeix aquest missatge. El més trist d’això és que, mentre els comandaments i líders d’aquests sindicats li fan el joc a la directiva mitjançant el discurs de la por de “perdrem la feina”, s’anul·la qualsevol rastre d’autoreconeixement. Dit d’una altra forma, aquí ningú no perdrà la feina mentre hi hagi una plantilla combativa, que planti cara, a l’empresa, a l’ajuntament, o a qui intenti soscavar els drets laborals aconseguits. I aquesta plantilla ha demostrat en sobrades ocasions la seva capacitat de lluita, de combat, de valentia, que ara es vol anul·lar o, en cas de no poder, dirigir-la cap un enemic imaginari.

D’altra banda, per a nosaltres, ja ho hem dit altres cops, el debat sobre la municipalització dels serveis públics no és un debat aliè. La CGT hem defensat sempre, sense màscares ni esculls, que els serveis públics siguin això, públics. De fet, si ens ho parem a pensar, és molt possible que ens quedem curts, doncs tampoc no enganyem a ningú si diem que el que pretenem és la col·lectivització d’aquests serveis i el control obrer dels mitjans de producció, siguin fàbriques, restaurants, hospitals o serveis de neteja. Tampoc és cap secret per ningú la poca confiança que tenim en les institucions estatals, siguin aquestes governs, generalitats o ajuntaments. Tot i així, considerem un avenç, per limitat que sigui, que aquests serveis passin de mans privades a mans públiques. Però que ningú no ens malinterpreti, si aquestes mans públiques es limiten a reproduir la gestió empresarial, a degradar les condicions laborals, a jugar a fer el capitalista darrera una façana de progressia, a gestionar la misèria, que ningú no dubti que a nosaltres, ens tindran a l’altra banda de la barricada, amb els nostres, amb les treballadores.

Per això, entenc que una gestió municipal, pública, o com es vulgui dir, ha d’encaminar-se irreversiblement cap al progressiu control obrer, en un procés on els i les treballadores siguin agents actius i protagonistes de les decisions del què es fa, el com es fa, i el perquè es fa, sense intermediaris ni cacics, sense favors ni favoritismes. Perquè aquesta, no és només l’única forma de garantir un servei de qualitat a la ciutat, és també una forma de dignificar la vida de les treballadores que el fan possible i, al cal cap i a la fi, una forma d’avançar cap a la societat que volem.

De forma que, nosaltres, seguirem fent el que hem fet sempre. Nosaltres, estarem al costat dels i les treballadores, defensant cada mil·límetre de trinxera que hem cavat amb els avenços socials i laborals que hem aconseguit, defensant cada lloc de treball com un búnquer inexpugnable, defensant l’assemblea i no les cúpules sindicals com a subjecte de canvi, i practicant l’acció directa i l’autogestió com a eina de lluita i finalitat en si mateixa. Perquè hem de netejar la ciutat de mafiosos i cacics, i només el poble pot alliberar-se dels seus botxins, siguin aquests directius, polítics o paràsits sindicals.