El 1883 tingué lloc la vaga de les set setmanes, dita així perquè va durar, aproximadament, set setmanes. Fou la primera vaga general de rellevància a Sabadell. Una vaga ofensiva, per demanar les 10 hores de treball diàries i que acabà en derrota obrera, però que marcarà de forma important la fisonomia i l’acció obrera sabadellenca durant les dècades següents.

La situació de classe obrera
La nova classe treballadora sabadellenca, com la de la resta de Catalunya, que s’estava formant al caliu dels vapors, vivia en unes condicions de misèria molt notables. Llarguíssimes jornades de treball i poc menjar. I de mala qualitat. El treball infantil era el pa de cada dia, i el treball femení era molt més mal pagat que el masculí. Però els elements més actius s’havien començat a organitzar a finals de la dècada de 1860. L’obrerisme a Sabadell s’organitzà a l’entorn de l’AIT (o la FTRE millor dit, que era la federació de l’AIT a l’estat espanyol). Després d’alguns intents organitzatius amb la creació de cooperatives, l’any de la Comuna, el 1871, el moviment fa un salt i es crea el Centro de las Sociedades Obreras de Sabadell y sus Contornos (l’Obrera). I és un salt molt important, doncs és el primer cop que l’obrerisme s’associa més enllà de llur ofici i tendència ideològica.

Feia un any, també, que el moviment obrer comptava amb el seu propi periòdic. El 6 de maig de 1882 havia aparegut Los Desheredados, sota la direcció d’Ardieta, professor de les escoles de la ILE (Institución Libre de Enseñanza) que tanta feina feren a la nostra ciutat. El setmanari portava com a subtítol “órgano de todos los que aman la verdad y el bien”. Tota una declaració d’intencions. Quedem-nos amb que, pels volts de la vaga de les set setmanes, el director de tal publicació era el gran Marian Burguès i Serra, un dels personatges més entranyables que ha donat la ciutat i que és fill i paradigma alhora d’aquesta època. Los Desheredados, amb el ceramista i apassionat Burguès al capdavant, serà un dels més acèrrims i vehements defensors de l’obrer i de la vaga. I, com veurem, els hi portarà cua.
Objectius
L’objectiu de la vaga s’emmarcava dins les reivindicacions del moviment obrer internacional d’aquells temps: 8 hores de feina, 8 hores de descans i 8 hores d’instrucció. A Sabadell, i a la resta de l’Estat, es treballaven, si tenies sort, 11h cada dia, segons conveni de 1873. La reivindicació de les 8 hores, doncs, era molt present. El cas és que el 13 de gener de 1883, el consell local anarcocol·lectivista convocà una reunió a l’Obrera per avenir col·lectivament les accions per aconseguir les 8 hores de feina. A aquella reunió assistiren poquíssims obrers, car les vuit hores semblava una quimera utòpica llavors. Entenent la situació, els caps pensants del moviment obrer convocaren una altra reunió per a avenir, aquest cop, les accions a dur a terme per aconseguir les 10h diàries. Òbviament, sense rebaixa de jornal. La justificació no era altra que amb l’adveniment de la mecanització es podia produir molt més i més ràpid i, per tant, això havia de repercutir en la vida dels qui treballaven. Així doncs, i tal com emana dels acords de la reunió “rebaja de las horas de trabajo sin alterar empero el jornal”, l’obrerisme es preparà per a la primera gran vaga ofensiva.
La patronal
La patronal, formada pels principals industrials i amb Joan Sallarés i Pla com a principal representant (no oblidem que aquest personatge encara té una estàtua en el seu honor al bell mig de la plaça de l’ajuntament) es negarien en rotund a acceptar qualsevol demanda obrera adduint, de forma egoista i miserable, que tal reclamació portaria a la ruïna a tota la indústria sabadellenca. Sallarés i Pla afirmava per aquells temps també que la prohibició del treball infantil portaria a la bancarrota de la indústria. El mateix argument, la mateixa avarícia. Comptarà, a més, la classe empresarial amb l’ajuda del Sometent i de l’Ajuntament. I també amb la del Doctor Fèlix Sardà i Salvany, catòlic ultraconservador i enemic de tot allò vinculat a l’emancipació humana (el qual, també gaudeix d’una estàtua a l’entrada de l’església de l’immaculat cor de Maria, també a la plaça de l’ajuntament).

Els fets
Bo i així, el dia 21 de maig, la Unión de Trabajadores en Lana de Sabadell, dirigida pels teixidors mecànics, decideix enviar les seves demandes al Gremi de Fabricants, avisant que el dia 24 del mes corrent es personarien a recollir la resposta patronal. Els patrons, però, no es dignaren ni tant sols a rebre’ls, i instaren els obrers que, si tenien cap inconveniència per raó del treball, plantegessin el plet directament al seu patró. Això significava, de facto, que el Gremi de Fabricants no reconeixia l’Obrera ni les associacions que la formaven com a interlocutors vàlids en els plets obrers.
Qui avisa no és traïdor diuen. El 25 de maig de 1883 totes les associacions de l’Obrera iniciaven la vaga general a Sabadell. La vaga prendria força per la determinada acció dels piquets, dirigits per noms que ara ja ens són familiars, com l’anarcosindicalista creualtenc Josep Miquel i Clapés (“l’avi Miquel”) o l’anarcofeminista Teresa Claramunt, que serà la primera dona en formar part del Comitè de Vaga i que instarà, amb el seu discurs proper i incisiu, a la participació de les dones a dita vaga. Només tres dies després, el 28 de maig, la totalitat de la indústria sabadellenca estava aturada. La vaga estava en marxa.
El 2 de juny, Los Desheredados publicava: “la huelga continua con orden y entusiasmo”, esmentant més a baix la reunió que tingué la comissió obrera amb el governador que els hi prometé que, si no hi havia alteració de l’ordre ell mateix protegiria els drets dels obrers. Mentia, com veurem. El 5 de juny el Congrés Comarcal català de l’AIT acordà: “El Congreso se ha hecho solidario de la huelga de Sabadell”, iniciant una campanya per sufragar despeses de la vaga i els salaris dels obrers i obreres.

No triguen però a desdir-se aquells qui llur interès brolla de l’avarícia i el profit personal. Per ordre del governador, l’Obrera fou clausurada a mitjans de juny. Tampoc trigaren en tancar i multar desorbitadament Los Desheredados i perseguir els seus responsables. Vist que la vaga continuava amb força, la Patronal i les autoritats, per la seva banda, iniciaven els moviments per anular la vaga i que malauradament se’ns faran tan comuns a la ciutat: rebaixa de mitja hora de feina diària als qui desistissin de la vaga. Cinc setmanes després de l’inici de la vaga, hagueren d’endurir el missatge: tancament de les fàbriques i advertència que a la reobertura no admetrien els promotors i participants de la vaga. S’albirava ja el pacte que tant sofriment provocaria entre la classe obrera sabadellenca.
Però els obrers no desistiren, i en un pasquí penjat pels carrers afirmaven que “es muy justo que nosotros disfrutemos también, como el industrial disfruta, de los adelantos introducidos en la industria por medio de la ciencia (…) solo nosotros sabemos las grandes fatigas que pasamos y la necesidad que tenemos de que se nos mire como a hombres”. La vaga continuava.

Però els enemics eren molts i amb més recursos i més armes. L’Ajuntament de Sabadell, amb el conservador Joan Vivé Salvà al capdavant decidí, també, trencar la vaga. El Sometent s’armà, la Guàrdia Civil i la Policia Municipal augmentaren les activitats repressives, amb pallisses, coaccions, prohibició de reunió, detencions, empresonaments, fins i tot del propi advocat dels obrers… La solidaritat amb la vaga arribava de tot el país i la caixa de resistència era gran, però no tant. Molts obrers van haver de migrar a altres ciutats en busca de feina i Ajuntament i Patronal, portaven de fora els esquirols. El clima era de guerra. A tall d’exemple, a l’informe que realitzà la Unió Manufacturera, al seu punt 19, es deia: “Después de haber sido admitida en el Hospital, Maria de Bernabeu, fué expulsada de dicho asilo porque su marido no quiso ir a trabajar. La infeliç murió el dia siguiente de su expulsión”.
Els responsables municipals, ja entrat el juliol, feren campanya pel pessimisme obrer. Amb pràcticament tots els dirigents detinguts, empresonats o fugits, l’Alcalde reuní els obrers (no podien assistir aquells que volguessin mantenir la vaga) per decidir el final de la vaga. I així va ser. Tant, que fins i tot els obrers esquirols decidiren que els patrons podrien “despedir á los que les diera la gana”.
La vaga durà set setmanes i cinc dies. Finalitzà el 17 de juliol de 1883. Anys més tard, Marian Burguès, a la seva obra “Sabadell del meu record”, digué que “la vaga finí per la violència del sometent el qual a garrotades feu tornar la gent a la fàbrica sense haver guanyat res”.

Venjança patronal
La derrota obrera tindria conseqüències. Es preparava la venjança patronal, i aquesta tindria dues vessants. La més funesta i terrible seria el Pacte de la Fam, nom amb que es coneixeria l’acord dels patrons per a no contractar a aquells que s’havien destacat durant la vaga, així com a aquells associats a entitats i organismes de l’Obrera. L’altra, idea de Sallarès i Pla, seria la formació de la Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria, o la Caixa dels Morts, com es coneixia popularment. Havia de ser la solució, segons l’industrial, al problema social: arreplegant alguns dirigents obrers i esquirols, aquesta entitat hauria de tenir la missió d’ajudar els impedits pel treball. Previ, això sí, de saber que no eren associats a l’Obrera. El moviment obrer posarà nom a aquesta entitat: Las Adormideras, germen dels primers sindicats grocs. Amb el pacte de la fam i Las Adormideras, amb el moviment obrer desmembrat i derrotat, la patronal tindria via lliure i els obrers i obreres caminarien per un desert de misèria i humiliació que costaria de remuntar.
Exemple d’aquest infeliç final és que els patrons, arreplegant majordoms i obrers dòcils (sobretot drapaires) celebraren un gran àpat en motiu de la victòria de la vaga, d’on sorgirà la Liga de Patronos y Obreros. Aquesta derrota serà commemorada pels patrons el juliol de cada any durant una bona temporada.
Cap a la reconstrucció
Era evident pels dirigents de l’obrerisme local que calia reconstruir la força del moviment. Però la derrota havia estat tant aclaparadora que seria molt difícil. D’aquí que alguns dels més destacats militants plantegessin la formació de grups més reduïts per colpejar més violentament i directa. Es formà a principis de setembre del mateix any la Liga Monti Tognetti, integrada pels internacionalistes López Montenegro, Josep Miquel, Teresa Claramunt o Antoni Gurri, entre d’altres. Actuaran en la clandestinitat i se’ls coneixerà popularment com Els tretze dinamiters locals tot i que no es té constància escrita de qui formava el grup. Qüestió, d’altra banda, del tot normal.
Són els anys de la propaganda pel fet a Sabadell. Diferents petards amb dinamita explotarien durant 1883 i 1884 a cases de patrons i edificis emblemàtics patronals: així tenim dinamita al Cercle Sabadellés; a casa de l’industrial Josep Voltà Vivé; de Manuel Gómez, dirigent empresarial durant la vaga; a casa de l’industrial Valentí Buxeda, a diverses fàbriques i altres molts industrials més i elements de la reacció de Sabadell.

Tot i així, el moviment obrer es refarà. La mateixa Teresa Claramunt formarà, amb altres companyes, la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas el 1884 (primera organització únicament femenina). La premsa obrera creixerà i, juntament amb la reaparició de Los Desheredados, apareixeran també Lo Ribot, el Ravachol, o l’Eco del Ravachol. La Cooperativa la Sabadellenca continuarà creixent. Naixeran noves associacions (Societat d’Obrers Filadors de l’Estam de Sabadell, l’Ateneu Obrer…). Es dissoldrà i reapareixerà la FTRE, convertida en FRE i després en OARE (Organització Anarquista de la Regió Espanyola) amb la Unión de Trabajadores de Sabadell com a societat de resistència. Es configurà de nou, poc a poc, amb els embats repressius de l’Estat però amb determinació, el moviment obrer local, sempre, entorn el pol de l’Obrera. Ara, més anarquista, i més radicalitzat, car una de les conseqüències del procés de vaga i la derrota obrera serà, també, el trencament durant molt de temps amb el republicanisme federal. I el moviment obrer tornarà, amb més impuls que mai, a les darreries del S. XIX i inicis del XX a ser hegemònic a la ciutat.
De cada derrota s’apren.
Més informació:
- Burgués, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. La llar del llibre edicions, 1927.
- Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
- García Balañà, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
- Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español. Editorial Malatesta, 2006.
- Masjoan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.