El Molí d’en Mornau

Avui us vull parlar del Molí d’en Mornau. No acostumo a parlar d’edificacions arquitectòniques però la meva vessant d’arqueòleg, l’admiració pel patrimoni històric i que, cal dir-ho, el tinc just a sota de casa, m’han fet investigar una mica sobre aquesta construcció que per molts passa desapercebuda però que, si la mirem bé, ens pot explicar moltes coses de Sabadell i de la seva història.

mornau 1
El Molí d’en Mornau fotografiat des del camí que baixa al riu. Es pot veure la xemeneia antiga i l’edifici principal

Està situat al marge dret del riu Ripoll, poc abans d’arribar al pont de Castellar i just al costat del gual per passar a l’altra riba del riu, a les rodalies del nordest de Sabadell. També és conegut com el Molí de l’Estruch (perquè en va ser propietari) o el Molí del Ranxero (desconec d’on prové aquest mot). Antigament era conegut també com el “Molí de tantes finestres com dies té l’any”, que és el que més m’agrada, tot i que tampoc n’hi ha tantes.

Aquest molí data del S. XVI. Concretament, el 1554 es documenta com a molí paperer, en un contracte d’arrendament amb el mercader barceloní Alonso Cabeza de Ribera. I el paper s’exportava a Gènova. Va passar per vàries mans i per varis usos abans de convertir-se en l’edifici enrunat que és avui dia: el 1557 fou un molí draper, el 1613 ja s’havia convertit en una farga de claus. Hi ha constància de que el 1622 es molien els minerals de la pólvora. El 1664 fou arrendat per un calderer que el feia servir com a farga d’aram. En morir, el 1698 els propietaris de Can Deu (masia propera al molí) adquiriren l’edifici mig derruit en una subhasta pública.

papermornau2

El 1776 el va comprar Anna Maria Derrer que va fer construir el 1783 l’edifici actual on es fabricaria paper de fumar, convertint-se en el molí paperer més gran de Catalunya. I també el més antic. Ja al segle XIX, es té constància que el molí estava dividit entre vuit arrendataris, ja que l’energia hidràulica que s’hi generava es revenia. El 1883, en plena bullició industrial sabadellenca, l’edifici és adquirit per Delfí d’Arnós Mornau, fill de Mariana Mornau, que tornà a fabricar draps de llana i cotó a banda del paper. Aquesta activitat productiva es va mantenir fins entrat el segle XX, el 1905. Durant els anys setanta del segle XX, el molí era propietat de l’empresa tèxtil Tintes y Acabados Estruch, que reformaren i ampliaren l’edifici, caient en desús a partir de 1991. Ara, alguns veins del barri, han aprofitat el pati de la fàbrica per construir petits horts.

1024px-Mornau_d'en_Mornau._1990
El Molí de l’Estruch des del marge esquerre del riu Ripoll. Any 1990. (fotografia: Lluís Fernández)

L’edifici del Molí del Mornau és rectangular i consta de quatre plantes. A les dues plantes superiors s’hi assecava els paper, d’aquí la quanitat de finestres. Tant el primer pis com el soterrani estan construits amb voltes de sosteniment, que estaven destinats a les màquines. La seva xemeneia es va mig enderrocar (era molt més alta del que veiem) pel perill a que s’ensorrés sencera. És construida tota de maó, com era costum a l’època, però tant la planta com el cos són de base quadrada i no rodona. Existeix una altra xemeneia que es construí molt més tard, el 1949, també de planta quadrada, i separada de l’edificació antiga. De forma que, segons la perspectiva des d’on el mirem, podem veure una, o dues xemeneies.

mornau2
Una altra imatge on es pot veure la xemeneia moderna, també des del camí que baixa al riu

Al cap i a la fi, aquest edifici és un testimoni únic del pas del temps. Del pas d’una instal·lació protoindustrial medieval a una instal·lació dels inicis de la industrialització a Catalunya, i del pas d’aquesta a l’especialització textil del “desarrollismo” franquista. El 2009 va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. I no és per menys. No només l’edifici ens parla de la nostra història sinó, i sobretot, la relació entre l’edifici i l’espai on s’ubica. Aquest molí, i tants d’altres que hi ha a les lleres del riu Ripoll al seu pas per Sabadell, juntament amb les indústries aprofitadores de l’aigua del Ripoll (Cal Grau, Nois Buxó, Molí de l’Amat, Molí d’en Font, Molí d’en Torrella, la Lanera Española… i moltes més) configuren un paisatge cultural que ens recorda d’on prové la ciutat industrial que ara coneixem i estimem.

Potser no seria mala idea pensar en que no s’ensorrin aquests edificis i amb ells el nostre passat obrer i industrial.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s