Carta oberta a la Teresa: La Caserna, és nostra.

Hola Teresa, us escric aquesta carta per explicar-vos una cosa de la que possiblement no en teniu constància i que, de ben segur, us agradarà llegir.

Sé que ara mateix, potser sabeu poca cosa de Sabadell, de la vostra estimada ciutat. M’he autoerigit com a portaveu accidental en aquesta missiva i intentaré sintetitzar el que pensem totes les meves companyes i jo, però és només una qüestió circumstancial, perquè nosaltres, com vosaltres, tampoc creiem en els lideratges ni els personalismes. Us escric aquesta carta a tu, Teresa Claramunt, però també als teus companys i companyes, al Bru Lladó, al Magí Marcè, a la Isabel Vilà, i a tants i tantes altres lluitadores anònimes de les que no sabem el nom simplement perquè no surten als nostres llibres d’història però que, sabem, també van ser imprescindibles.

D’ençà que vosaltres vau començar a posar, pedra a pedra, les bastides de la dignitat de la que encara avui ens sentim partícips, la nostra ciutat ha canviat molt. Han passat moltes coses. Vagues, revolucions, victòries, derrotes, dictadures, repressió…

Entre totes aquestes coses, us vull explicar una. Us en recordeu d’aquells dies de juliol del 1909? D’aquella vaga general en la que vau aconseguir fer fora a tots aquells que ens havien explotat i matat durant tant de temps? Oi que sí? Com oblidar-ho, no? Com sabeu, després d’aquella setmana que alguns dels nostres enemics es van entossudir en batejar-la com la “setmana tràgica”, es va construir a Sabadell, finançada pels patrons, una caserna per a la Guàrdia Civil, per tal de que el poble, nosaltres, vosaltres, restéssim ja fins a la fi dels temps sota la negra amenaça de la por i la repressió. Doncs fa unes setmanes, un grup de gent, valentes i decidides com vosaltres, vam okupar el que per nosaltres és “l’antiga” caserna de la Guàrdia Civil. Per vosaltres segurament seria la nova, però com sabeu, els temps canvien. I l’hem okupat amb el ferm convenciment que aquesta caserna és nostra, i vostra, i no seva. L’hem okupat amb la voluntat de que aquest espai deixi de ser un espai gris i de repressió, i passi a ser un espai popular i de llibertat. Vosaltres dèieu que l’acció directa, que l’autogestió, era la forma d’avançar, de prendre partit sense partits. I això no ho hem oblidat. Si veiéssiu el munt de gent que hi està dedicant esforços en convertir aquesta caserna en un espai del poble, estaríeu orgulloses. I això ja és una victòria, perquè podeu estar tranquil·les de que seguim vius i vives. Estem vius els moviments socials, els sindicats, les iniciatives populars, les assemblees que defensem el dret a tenir drets. Estem vius nosaltres, i per tant, també vosaltres.

DCwUZyqWsAAC44_

I com que estem vius aquí seguim. Però a cada desnonament, ens desnonen quelcom dins nostre, cada derrota ens la sentim com a pròpia, a cada víctima d’aquest capitalisme salvatge, ens sentim morir una trosset d’humanitat. No ho podem evitar. I com que no podem evitar sentir cada injustícia a la nostra pròpia carn, tampoc no evitem lluitar i combatre-la amb totes les nostres forces. I, gràcies també a vosaltres, en això estem.

També us he de dir que, avui dia, seguim sense tenir la recepta màgica. Més d’un segle després continuem trepitjant camins inhòspits, que ens semblen estranys i poc segurs, obligades a una revisió constant de nosaltres mateixes i de les nostres propostes. Però sabem, com bé ens vau ensenyar, que encara que no tinguem la recepta, la solidaritat i el suport mutu, són els ingredients principals.

Així que, seguim el vostre camí. No us diré que és fàcil, doncs tot sovint el present és molt complicat, i tenim els nostres daltabaixos, les nostres mancances, els nostres errors, les nostres coses. Però com tampoc vau fer vosaltres, nosaltres no ens rendim. Perquè potser, més enllà de totes les lliçons que ens heu deixat, una de les més importants és que rendir-se, no està permès.

Espero que aquesta notícia us hagi alegrat, o almenys, serveixi per a que no perdeu l’esperança en nosaltres que, com deia, amb les nostres coses, ho intentem fer el millor que podem. Seguirem avançant, mica en mica perquè el camí serà llarg i ple d’obstacles, però sense aturar-nos. Nosaltres ens seguim cuidant i estimant, i combatent la injustícia amb totes les nostres forces. Seguim rebels i irreverents, com vosaltres, seguim desobedients i ateus, cremant i esmicolant els murs d’aquesta societat malaltissa. I ara, hem aconseguit esmicolar també el mur que us van intentar posar a vosaltres i que vau saltar tantes vegades: ara, la Caserna torna a ser nostra, vostra, del poble.

Perquè sabeu què? Hi ha una cosa que ells no han aconseguit entendre mai, i és que us van intentar enterrar, però no sabien que éreu llavors.

DDuERvtXgAA6Er-

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s