A propòsit del Congrés de Sants

“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida.“

S. Seguí, Solidaritat Obrera, 27 d’octubre de 1917

Avui es compleixen 100 anys del famós Congrés de Sants de la CNT. A un segle del comici més important de l’anarcosindicalisme, sembla que aquest moviment es troba, a dia d’avui, amb alguns debats que tenen certs paral·lelismes amb els d’aquell Congrés. Podria semblar mentida, però encara tenim molt a aprendre d’allò que va passar al carrer Vallespir de Sants entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918. Fruit del creixement i de l’evolució de la indústria catalana que havia experimentat una important empenta amb la Gran Guerra (1914-1918) el moviment obrer va sentir la necessitat de reorganitzar les seves files, massa atomitzades en multitud de societats obreres d’ofici, sovint mal coordinades i amb enormes dificultats per actuar de forma unitària a la multitud de conflictes a que s’enfrontaven. Calia doncs un debat, un Congrés, el que fou el primer de la CNT de Catalunya, i també, de l’Estat.

Per aquells dies de juny el que es dirimia era, principalment, la forma d’organització de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. La proposta de Seguí, Pestaña i altres es basava en la idea que, una organització forta, disciplinada i simplificada faria molt més efectiu el suport mutu i l’acció coordinada del moviment obrer. Es tractava d’aplicar una fórmula organitzativa que facilités la unitat d’acció, suprimint els sindicats d’ofici, i creant grans estructures d’ofensiva obrera. No va ser aquest, però, un plantejament unànime al sí de la CRTC, no faltaven les veus discordants. Es van haver de superar les crítiques dels més purs que pensaven que aquesta nova forma sindical “atemptava contra l’essència anarquista”. També la dels que per una qüestió de comoditat, rutina i immobilisme s’oposaren a la reorganització. Entre aquests, no van faltar tampoc aquells que veien un “atac a l’autonomia” sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme que emana d’alguns ens sindicals d’avui dia que, per comoditat, control i immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Però, afortunadament, el Congrés de Sants és conegut precisament pel salt qualitatiu que significà la constitució de l’anarcosindicalisme en els sindicats únics, en paraules de Seguí en “poderoses falanges”. No obstant, també s’acordaren altres resolucions que demostraven la maduració del moviment obrer català, defugint de purismes i de dogmatismes ideològics, posant l’èmfasi precisament en la realitat que els envoltava i en quina era la millor forma d’incidir en benefici de la classe treballadora. L’aposta decidida per l’acció directa com a mitjà preeminent de lluita, aprofitant també altres vies “mixtes”, recorda el que avui alguns militants de l’anarcosindicalisme reclamen quan diuen que, sense obviar l’eina de la representació sindical, és necessari dotar-nos dels nostres propis mitjans per avançar i arribar allà on no arribem. Un altre dictamen aprovat pel congrés fou l’apoliticisme de les societats adherides a la Confederació, que era una conseqüència lògica de l’acció directa. Es referia aquest a la no interferència dels polítics en els afers obrers, tant pel que a la representació d’aquests com pel que fa a la confiança que els obrers havien de dipositar en les lluites del parlamentarisme burgés.

S’insistí també en la creació d’escoles racionalistes a cada sindicat i federació. L’aposta pels sindicats únics tenia sentit com a mitjà i també com a fi, és a dir, no només era qüestió d’una organització de combat contra la burgesia si no que, també, aquests sindicats eren la futura organització que havia de ser la base de la nova societat. Era urgent doncs formar la classe obrera no només en l’anarquisme o en el sindicalisme, també en aquells aspectes tècnics que serien imprescindibles un cop esdevingués la Revolució. També es parlà de la relació CNT-UGT. Destacats militants es pronunciaren a favor de la fusió de les dues centrals sindicals (llavors no era un debat estrany aquest) com a condició indispensable per a l’avenç de la classe treballadora, el que mostrava altre cop el poc dogmatisme i la perspectiva estratègica. Tot i així, encara que es decidí caminar cap a la unificació, aquesta es va deixar per més endavant, fet que no arribarà mai per diferents qüestions que seria massa llarg analitzar aquí.

En definitiva, la profunditat de l’anàlisi i la lucidesa de molts militants confederals va permetre un salt qualitatiu al moviment obrer i un avenç sense precedents de la lluita de classes. A dia d’avui a les formacions anarcosindicalistes els sindicats únics són la base indiscutible de l’organització, tot i que l’evolució del capitalisme també ha fet aflorar la necessitat de creació de nous sindicats únics i alguns que encara resten per crear. Però els grans temes del Congrés de Sants potser continuen vigents. Òbviament, la fusió amb la UGT formava part estrictament de la conjuntura d’aquells temps i no pas dels nostres. Però assignatures pendents de l’anarcosindicalisme podrien ser encara la preeminència de l’acció directa, doncs som molts els que hem alertat sovint de la dinàmica negativa de judicialitzar per norma tot conflicte laboral. O la insistència en la formació, tant necessària també avui dia. O una central que flexibilitzi la seva acció i organització d’acord amb els nous subjectes de la classe treballadora.

Però més enllà d’això, potser una de les lliçons més importants que es desprenen del Congrés de Sants és precisament la seva voluntat constructiva, exemplificada en els dictàmens emesos que aglutinaven el màxim de sensibilitats de l’organització. Els “purs” (aquells els quals la seva feina anava encaminada més a mantenir l’essència anarquista de la Confederació) no van aconseguir imposar les seves tesis. La immensa majoria dels delegats de Sants van vetar les proposicions dogmàtiques i/o massa ideològiques per una simple qüestió de practicitat: en la situació en que es trobava el moviment obrer i l’Organització era molt més efectiu educar en l’anarcosindicalisme a les societats obreres que no pas purgar a aquelles que no eren genuïnament anarcosindicalistes. Un company deia fa uns dies “no som un sindicat anarquista, som un sindicat de treballadors”. Penso que és aquesta provablement la clau de volta de tot, de l’anarcosindicalisme de fa 100 anys i de l’actual. Potser s’ha tornat imprescindible altre cop treballar en la direcció d’aquell Congrés de Sants, en elaborar un pla d’acció per a tota la classe treballadora, formant-la en la necessitat i la utilitat de la sindicació, de l’acció directa, del suport mutu, etc. i no tant en fer un filtre d’aquells que són purament anarquistes. Perquè si no estarem condemnant-nos a uns regnes de taifes en que estarem molt còmodes, però que anul·larà d’arrel la nostra capacitat de transformació social.