La Vaga de les Set Setmanes

El 1883 tingué lloc la vaga de les set setmanes, dita així perquè va durar, aproximadament, set setmanes. Fou la primera vaga general de rellevància a Sabadell. Una vaga ofensiva, per demanar les 10 hores de treball diàries i que acabà en derrota obrera, però que marcarà de forma important la fisonomia i l’acció obrera sabadellenca durant les dècades següents.

Vapor de l’alcalde Joan Massagué, també conegut com a Vapor del Roig, situat a la Rambla, entre el carrer Duran i Sors i Zurbano.

La situació de classe obrera

La nova classe treballadora sabadellenca, com la de la resta de Catalunya, que s’estava formant al caliu dels vapors, vivia en unes condicions de misèria molt notables. Llarguíssimes jornades de treball i poc menjar. I de mala qualitat. El treball infantil era el pa de cada dia, i el treball femení era molt més mal pagat que el masculí. Però els elements més actius s’havien començat a organitzar a finals de la dècada de 1860. L’obrerisme a Sabadell s’organitzà a l’entorn de l’AIT (o la FTRE millor dit, que era la federació de l’AIT a l’estat espanyol). Després d’alguns intents organitzatius amb la creació de cooperatives, l’any de la Comuna, el 1871, el moviment fa un salt i es crea el Centro de las Sociedades Obreras de Sabadell y sus Contornos (l’Obrera). I és un salt molt important, doncs és el primer cop que l’obrerisme s’associa més enllà de llur ofici i tendència ideològica.

Reglament de la Federació Obrera de Sabadell. Aquest document però, és dels anys finals del XIX.

Feia un any, també, que el moviment obrer comptava amb el seu propi periòdic. El 6 de maig de 1882 havia aparegut Los Desheredados, sota la direcció d’Ardieta, professor de les escoles de la ILE (Institución Libre de Enseñanza) que tanta feina feren a la nostra ciutat. El setmanari portava com a subtítol “órgano de todos los que aman la verdad y el bien”. Tota una declaració d’intencions. Quedem-nos amb que, pels volts de la vaga de les set setmanes, el director de tal publicació era el gran Marian Burguès i Serra, un dels personatges més entranyables que ha donat la ciutat i que és fill i paradigma alhora d’aquesta època. Los Desheredados, amb el ceramista i apassionat Burguès al capdavant, serà un dels més acèrrims i vehements defensors de l’obrer i de la vaga. I, com veurem, els hi portarà cua.

Objectius

L’objectiu de la vaga s’emmarcava dins les reivindicacions del moviment obrer internacional d’aquells temps: 8 hores de feina, 8 hores de descans i 8 hores d’instrucció. A Sabadell, i a la resta de l’Estat, es treballaven, si tenies sort, 11h cada dia, segons conveni de 1873. La reivindicació de les 8 hores, doncs, era molt present. El cas és que el 13 de gener de 1883, el consell local anarcocol·lectivista convocà una reunió a l’Obrera per avenir col·lectivament les accions per aconseguir les 8 hores de feina. A aquella reunió assistiren poquíssims obrers, car les vuit hores semblava una quimera utòpica llavors. Entenent la situació, els caps pensants del moviment obrer convocaren una altra reunió per a avenir, aquest cop, les accions a dur a terme per aconseguir les 10h diàries. Òbviament, sense rebaixa de jornal. La justificació no era altra que amb l’adveniment de la mecanització es podia produir molt més i més ràpid i, per tant, això havia de repercutir en la vida dels qui treballaven. Així doncs, i tal com emana dels acords de la reunió “rebaja de las horas de trabajo sin alterar empero el jornal”, l’obrerisme es preparà per a la primera gran vaga ofensiva.

La patronal

La patronal, formada pels principals industrials i amb Joan Sallarés i Pla com a principal representant (no oblidem que aquest personatge encara té una estàtua en el seu honor al bell mig de la plaça de l’ajuntament) es negarien en rotund a acceptar qualsevol demanda obrera adduint, de forma egoista i miserable, que tal reclamació portaria a la ruïna a tota la indústria sabadellenca. Sallarés i Pla afirmava per aquells temps també que la prohibició del treball infantil portaria a la bancarrota de la indústria. El mateix argument, la mateixa avarícia. Comptarà, a més, la classe empresarial amb l’ajuda del Sometent i de l’Ajuntament. I també amb la del Doctor Fèlix Sardà i Salvany, catòlic ultraconservador i enemic de tot allò vinculat a l’emancipació humana (el qual, també gaudeix d’una estàtua a l’entrada de l’església de l’immaculat cor de Maria, també a la plaça de l’ajuntament).

Joan Sallarés i Pla, un dels destacats membres de la patronal sabadellenca, ideòleg de la Caixa dels Morts. 

Els fets

Bo i així, el dia 21 de maig, la Unión de Trabajadores en Lana de Sabadell, dirigida pels teixidors mecànics, decideix enviar les seves demandes al Gremi de Fabricants, avisant que el dia 24 del mes corrent es personarien a recollir la resposta patronal. Els patrons, però, no es dignaren ni tant sols a rebre’ls, i instaren els obrers que, si tenien cap inconveniència per raó del treball, plantegessin el plet directament al seu patró. Això significava, de facto, que el Gremi de Fabricants no reconeixia l’Obrera ni les associacions que la formaven com a interlocutors vàlids en els plets obrers.

Qui avisa no és traïdor diuen. El 25 de maig de 1883 totes les associacions de l’Obrera iniciaven la vaga general a Sabadell. La vaga prendria força per la determinada acció dels piquets, dirigits per noms que ara ja ens són familiars, com l’anarcosindicalista creualtenc Josep Miquel i Clapés (“l’avi Miquel”) o l’anarcofeminista Teresa Claramunt, que serà la primera dona en formar part del Comitè de Vaga i que instarà, amb el seu discurs proper i incisiu, a la participació de les dones a dita vaga. Només tres dies després, el 28 de maig, la totalitat de la indústria sabadellenca estava aturada. La vaga estava en marxa.

El 2 de juny, Los Desheredados publicava: “la huelga continua con orden y entusiasmo”, esmentant més a baix la reunió que tingué la comissió obrera amb el governador que els hi prometé que, si no hi havia alteració de l’ordre ell mateix protegiria els drets dels obrers. Mentia, com veurem. El 5 de juny el Congrés Comarcal català de l’AIT acordà: “El Congreso se ha hecho solidario de la huelga de Sabadell”, iniciant una campanya per sufragar despeses de la vaga i els salaris dels obrers i obreres.

Una de les poques imatges de Marian Burguès. Terrisaire i ceramista, anarquista àcrata, fou director de Los Desheredados i fundador del Faianç Català.

No triguen però a desdir-se aquells qui llur interès brolla de l’avarícia i el profit personal. Per ordre del governador, l’Obrera fou clausurada a mitjans de juny. Tampoc trigaren en tancar i multar desorbitadament Los Desheredados i perseguir els seus responsables. Vist que la vaga continuava amb força, la Patronal i les autoritats, per la seva banda, iniciaven els moviments per anular la vaga i que malauradament se’ns faran tan comuns a la ciutat: rebaixa de mitja hora de feina diària als qui desistissin de la vaga. Cinc setmanes després de l’inici de la vaga, hagueren d’endurir el missatge: tancament de les fàbriques i advertència que a la reobertura no admetrien els promotors i participants de la vaga. S’albirava ja el pacte que tant sofriment provocaria entre la classe obrera sabadellenca.

Però els obrers no desistiren, i en un pasquí penjat pels carrers afirmaven que “es muy justo que nosotros disfrutemos también, como el industrial disfruta, de los adelantos introducidos en la industria por medio de la ciencia (…) solo nosotros sabemos las grandes fatigas que pasamos y la necesidad que tenemos de que se nos mire como a hombres”. La vaga continuava.

Cançó popular que es cantava a Sabadell. 

Però els enemics eren molts i amb més recursos i més armes. L’Ajuntament de Sabadell, amb  el conservador Joan Vivé Salvà al capdavant decidí, també, trencar la vaga. El Sometent s’armà, la Guàrdia Civil i la Policia Municipal augmentaren les activitats repressives, amb pallisses, coaccions, prohibició de reunió, detencions, empresonaments, fins i tot del propi advocat dels obrers… La solidaritat amb la vaga arribava de tot el país i la caixa de resistència era gran, però no tant. Molts obrers van haver de migrar a altres ciutats en busca de feina i Ajuntament i Patronal, portaven de fora els esquirols. El clima era de guerra. A tall d’exemple, a l’informe que realitzà la Unió Manufacturera, al seu punt 19, es deia: “Después de haber sido admitida en el Hospital, Maria de Bernabeu, fué expulsada de dicho asilo porque su marido no quiso ir a trabajar. La infeliç murió el dia siguiente de su expulsión”.

Els responsables municipals, ja entrat el juliol, feren campanya pel pessimisme obrer. Amb pràcticament tots els dirigents detinguts, empresonats o fugits, l’Alcalde reuní els obrers (no podien assistir aquells que volguessin mantenir la vaga) per decidir el final de la vaga. I així va ser. Tant, que fins i tot els obrers esquirols decidiren que els patrons podrien “despedir á los que les diera la gana”.

La vaga durà set setmanes i cinc dies. Finalitzà el 17 de juliol de 1883. Anys més tard, Marian Burguès, a la seva obra “Sabadell del meu record”, digué que “la vaga finí per la violència del sometent el qual a garrotades feu tornar la gent a la fàbrica sense haver guanyat res”.

Dibuix de Marian Burguès il·lustrant l’acció del sometent contra els vaguistes al seu llibre “Sabadell del meu record”. 

Venjança patronal

La derrota obrera tindria conseqüències. Es preparava la venjança patronal, i aquesta tindria dues vessants. La més funesta i terrible seria el Pacte de la Fam, nom amb que es coneixeria l’acord dels patrons per a no contractar a aquells que s’havien destacat durant la vaga, així com a aquells associats a entitats i organismes de l’Obrera. L’altra, idea de Sallarès i Pla, seria la formació de la Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria, o la Caixa dels Morts, com es coneixia popularment. Havia de ser la solució, segons l’industrial, al problema social: arreplegant alguns dirigents obrers i esquirols, aquesta entitat hauria de tenir la missió d’ajudar els impedits pel treball. Previ, això sí, de saber que no eren associats a l’Obrera. El moviment obrer posarà nom a aquesta entitat: Las Adormideras, germen dels primers sindicats grocs. Amb el pacte de la fam i Las Adormideras, amb el moviment obrer desmembrat i derrotat, la patronal tindria via lliure i els obrers i obreres caminarien per un desert de misèria i humiliació que costaria de remuntar.

Exemple d’aquest infeliç final és que els patrons, arreplegant majordoms i obrers dòcils (sobretot drapaires) celebraren un gran àpat en motiu de la victòria de la vaga, d’on sorgirà la Liga de Patronos y Obreros. Aquesta derrota serà commemorada pels patrons el juliol de cada any durant una bona temporada.

Cap a la reconstrucció

Era evident pels dirigents de l’obrerisme local que calia reconstruir la força del moviment. Però la derrota havia estat tant aclaparadora que seria molt difícil. D’aquí que alguns dels més destacats militants plantegessin la formació de grups més reduïts per colpejar més violentament i directa. Es formà a principis de setembre del mateix any la Liga Monti Tognetti, integrada pels internacionalistes López Montenegro, Josep Miquel, Teresa Claramunt o Antoni Gurri, entre d’altres. Actuaran en la clandestinitat i se’ls coneixerà popularment com Els tretze dinamiters locals tot i que no es té constància escrita de qui formava el grup. Qüestió, d’altra banda, del tot normal.

Són els anys de la propaganda pel fet a Sabadell. Diferents petards amb dinamita explotarien durant 1883 i 1884 a cases de patrons i edificis emblemàtics patronals: així tenim dinamita al Cercle Sabadellés; a casa de l’industrial Josep Voltà Vivé; de Manuel Gómez, dirigent empresarial durant la vaga; a casa de l’industrial Valentí Buxeda, a diverses fàbriques i altres molts industrials més i elements de la reacció de Sabadell.

Els tretze membres del Círculo Libre Obrero detinguts per la policia acusats de ser els dinamiters. 

Tot i així, el moviment obrer es refarà. La mateixa Teresa Claramunt formarà, amb altres companyes, la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas el 1884 (primera organització únicament femenina). La premsa obrera creixerà i, juntament amb la reaparició de Los Desheredados, apareixeran també Lo Ribot, el Ravachol, o l’Eco del Ravachol. La Cooperativa la Sabadellenca continuarà creixent. Naixeran noves associacions (Societat d’Obrers Filadors de l’Estam de Sabadell, l’Ateneu Obrer…). Es dissoldrà i reapareixerà la FTRE, convertida en FRE i després en OARE (Organització Anarquista de la Regió Espanyola) amb la Unión de Trabajadores de Sabadell com a societat de resistència. Es configurà de nou, poc a poc, amb els embats repressius de l’Estat però amb determinació, el moviment obrer local, sempre, entorn el pol de l’Obrera. Ara, més anarquista, i més radicalitzat, car una de les conseqüències del procés de vaga i la derrota obrera serà, també, el trencament durant molt de temps amb el republicanisme federal. I el moviment obrer tornarà, amb més impuls que mai, a les darreries del S. XIX i inicis del XX a ser hegemònic a la ciutat.

De cada derrota s’apren.

Més informació:

• Burgués, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. La llar del llibre edicions, 1927.
• Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
• García Balañà, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
• Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español. Editorial Malatesta, 2006.
• Masjoan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

El Molí d’en Mornau

Avui us vull parlar del Molí d’en Mornau. No acostumo a parlar d’edificacions arquitectòniques però la meva vessant d’arqueòleg, l’admiració pel patrimoni històric i que, cal dir-ho, el tinc just a sota de casa, m’han fet investigar una mica sobre aquesta construcció que per molts passa desapercebuda però que, si la mirem bé, ens pot explicar moltes coses de Sabadell i de la seva història.

El Molí d’en Mornau fotografiat des del camí que baixa al riu. Es pot veure la xemeneia antiga i l’edifici principal

Està situat al marge dret del riu Ripoll, poc abans d’arribar al pont de Castellar i just al costat del gual per passar a l’altra riba del riu, a les rodalies del nordest de Sabadell. També és conegut com el Molí de l’Estruch (perquè en va ser propietari) o el Molí del Ranxero (desconec d’on prové aquest mot). Antigament era conegut també com el “Molí de tantes finestres com dies té l’any”, que és el que més m’agrada, tot i que tampoc n’hi ha tantes.

Aquest molí data del S. XVI. Concretament, el 1554 es documenta com a molí paperer, en un contracte d’arrendament amb el mercader barceloní Alonso Cabeza de Ribera. I el paper s’exportava a Gènova. Va passar per vàries mans i per varis usos abans de convertir-se en l’edifici enrunat que és avui dia: el 1557 fou un molí draper, el 1613 ja s’havia convertit en una farga de claus. Hi ha constància de que el 1622 es molien els minerals de la pólvora. El 1664 fou arrendat per un calderer que el feia servir com a farga d’aram. En morir, el 1698 els propietaris de Can Deu (masia propera al molí) adquiriren l’edifici mig derruit en una subhasta pública.

El 1776 el va comprar Anna Maria Derrer que va fer construir el 1783 l’edifici actual on es fabricaria paper de fumar, convertint-se en el molí paperer més gran de Catalunya. I també el més antic. Ja al segle XIX, es té constància que el molí estava dividit entre vuit arrendataris, ja que l’energia hidràulica que s’hi generava es revenia. El 1883, en plena bullició industrial sabadellenca, l’edifici és adquirit per Delfí d’Arnós Mornau, fill de Mariana Mornau, que tornà a fabricar draps de llana i cotó a banda del paper. Aquesta activitat productiva es va mantenir fins entrat el segle XX, el 1905. Durant els anys setanta del segle XX, el molí era propietat de l’empresa tèxtil Tintes y Acabados Estruch, que reformaren i ampliaren l’edifici, caient en desús a partir de 1991. Ara, alguns veins del barri, han aprofitat el pati de la fàbrica per construir petits horts.

El Molí de l’Estruch des del marge esquerre del riu Ripoll. Any 1990. (fotografia: Lluís Fernández)

L’edifici del Molí del Mornau és rectangular i consta de quatre plantes. A les dues plantes superiors s’hi assecava els paper, d’aquí la quanitat de finestres. Tant el primer pis com el soterrani estan construits amb voltes de sosteniment, que estaven destinats a les màquines. La seva xemeneia es va mig enderrocar (era molt més alta del que veiem) pel perill a que s’ensorrés sencera. És construida tota de maó, com era costum a l’època, però tant la planta com el cos són de base quadrada i no rodona. Existeix una altra xemeneia que es construí molt més tard, el 1949, també de planta quadrada, i separada de l’edificació antiga. De forma que, segons la perspectiva des d’on el mirem, podem veure una, o dues xemeneies.

Una altra imatge on es pot veure la xemeneia moderna, també des del camí que baixa al riu

Al cap i a la fi, aquest edifici és un testimoni únic del pas del temps. Del pas d’una instal·lació protoindustrial medieval a una instal·lació dels inicis de la industrialització a Catalunya, i del pas d’aquesta a l’especialització textil del “desarrollismo” franquista. El 2009 va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. I no és per menys. No només l’edifici ens parla de la nostra història sinó, i sobretot, la relació entre l’edifici i l’espai on s’ubica. Aquest molí, i tants d’altres que hi ha a les lleres del riu Ripoll al seu pas per Sabadell, juntament amb les indústries aprofitadores de l’aigua del Ripoll (Cal Grau, Nois Buxó, Molí de l’Amat, Molí d’en Font, Molí d’en Torrella, la Lanera Española… i moltes més) configuren un paisatge cultural que ens recorda d’on prové la ciutat industrial que ara coneixem i estimem.

Potser no seria mala idea pensar en que no s’ensorrin aquests edificis i amb ells el nostre passat obrer i industrial.

 

110 anys de la Setmana Tràgica. Sabadell ciutat rebel.

 

Enguany es compleixen 110 anys d’una de les revoltes populars més sonades en la història de Catalunya. Però els que som de Sabadell, ens la mirem amb un cert encant, doncs la ciutat vallesana va ser l’única de tot l’estat en que es va aconseguir el poder, encara que fos de forma efímera. Els nostres enemics s’han entestat en anomenar-la Setmana Tràgica. S’entén. Els nostres companys que visqueren aquells dies la van batejar com la Setmana Gloriosa… I és que, de fet, poc s’ha parlat d’aquesta revolta. Un dels episodis més destacats de la història recent de Sabadell que, per contra, la història oficial ha tingut oblidat, per descomptat, per l’exemple i les lliçons que es desprenen d’aquells dies. Existeixen tres moments claus del moviment obrer a Sabadell fins a l’esclat de la guerra, que el canviaren, que el varen fer (re)adaptar-se a la realitat que vivien, que el milloraren. El primer va ser la Vaga de les Set Setmanes del 1883, la primera vaga ofensiva de caràcter general, per demanar les 10 hores diàries de treball, que acabà en derrota. El segon fou, precisament, la Setmana Tràgica, que faria canviar la fisonomia organitzativa i fou catalitzador de la creació de la Confederació Nacional del Treball. I el tercer, també una derrota, la Vaga Revolucionària de l’agost de 1917. En aquest article em centraré en aquells dies de juliol del 1909 en que la classe treballadora guanyà i, per primer cop a la història, es va fer amb el poder.

Plaça Espartero, actual plaça del Gas

Causalitat i casualitat

La casuística de la  Setmana Tràgica ha estat molt estudiada. Molts historiadors han assenyalat, alguns amb més encert que d’altres, les raons per les quals esclata aquesta revolta, sobretot a Barcelona. En aquest sentit penso que cal distingir entre casualitat i causalitat, ja que ens facilita la jerarquització dels elements causals i la distinció del que són els factors conjunturals que “fan vessar el got” (que poden ser també casualitats), i el que són causes internes i persistents del canvi (que ens hem deixar l’aixeta oberta). En contra del que s’ha dit alguns cops, la guerra del Marroc -“la guerra dels banquers” com es coneixia a Sabadell- no és més que la causa immediata del conflicte. Les mesures preses pel govern per a fer front a la guerra –l’enviament de tropes a lluitar contra les cabiles del Rift- va actuar com a detonant i no pas com a problema principal. El problema persistent (la contradicció principal) no era altre que l’antagonisme de classe i el conflicte social inherent al capitalisme i la industrialització accelerada que vivia Catalunya, la lluita constant i cada cop més dura per unes condicions laborals i de vida dignes que, tant a Barcelona com sobretot a Sabadell, havia entrat en un nou escenari al tombant de segle.

A aquest problema principal se li afegien altres factors com poden ser l’antimilitarisme polític i/o militant de l’element obrer i de les masses populars en general. Però per poder entendre l’esclat i el desenvolupament de la Setmana Tràgica a Sabadell i els fets concrets ens hem de remetre també a altres aspectes. L’anticlericalisme obrer, és un fet crucial, un fenomen que, com l’antimilitarisme, actuarà d’amplificador de la contradicció principal. Aquest era un sentiment ja preexistent a les classes populars catalanes, o almenys i sobretot metropolitanes, que es manifestaria més tard, com ho havia fet abans en altres ocasions, en la crema d’esglésies i convents. L’església era la imatge de l’antiprogrés, la mà dreta dels poderosos i, a més, donava suport a la guerra, no només com a institució, també com a fet social; és a dir, com a catolicisme més o menys organitzat, del qual Sardà i Salvany fou la cara visible a Sabadell.

Els successos

Sabadell estava immersa en una crisi fabril i els plets i conflictes obrers eren cada vegada més nombrosos i més durs. Ja l’11 de juliol, a una reunió a l’Obrera, Josep Claramunt (nebot de Teresa Claramunt) plantejà la vaga general revolucionària per a aturar l’enviament de tropes, que era la demanda principal de l’element obrer ja que només qui no podia pagar l’exempció estaven obligats a anar a la guerra. L’ambient estava enrarit durant aquelles setmanes. El 20 de juliol, comencen a arribar les notícies dels desastres que pateixen les tropes al Marroc. A Terrassa es celebrà un enorme míting de 6.000 persones, amb molts sabadellencs presents, en contra de la guerra. Dos dies després, Ossorio, governador civil de Barcelona, publicà un ban on prohibia mítings i publicacions que anessin contra la guerra. La resposta governamental al malestar generat per la guerra no era altra que la repressió. El dia 25, Magí Marcé, socialista, i Rossend Vidal, anarquista, foren els dos delegats sabadellencs que anaren al local de Solidaritat Obrera de Barcelona i tornaren aquella mateixa nit amb la nova de que es convocava vaga general a l’endemà. L’aprovació dels obrers de Sabadell va ser gairebé unànime.

Barricada al carrer Jardí amb Rambla

Comença la vaga

A les quatre de la matinada del dilluns 26 de juliol els obrers organitzadors de la vaga (que no passaven de 40) ja estaven als seus llocs per informar la població. Els primers trets es sentiren a la baixada de la Cobertera cap aquella hora on es ferí un encarregat del Vapor dels Nois Buxó. A les sis del matí l’atur ja era absolut a Sabadell. A les vuit del matí es celebrà un míting a la plaça Vallès. El reduït grup de Guàrdies Civils que hi havia a Sabadell (14) es van parapetar a l’estació del Nord (actual RENFE centre), però no van poder fer res contra aproximadament les 1.000 persones que al crit de “abans la insurrecció que la guerra” a mig matí anaren a l’estació  per ocupar-la i evitar que sortissin trens. Els guàrdies van quedar aïllats dins de l’estació, i els obrers, parapetats amb barricades als carrers contigus la van assetjar durant tota la setmana, impedint que els guàrdies sortissin. Les dones, molt presents a tota la revolta, van arrencar trams de vies a l’alçada del Club de Natació, i tallaren els cables telefònics i telegràfics, avançant-se al que farien a Barcelona dos dies després. Durant la tarda un escamot de la Guàrdia Civil arribat de Barcelona foragità els obrers de l’estació, ferint a dos i matant a l’obrer Pere Miró Guasch. Durant tota la setmana hi haurà batusses al voltant de l’estació entre obrers i guàrdies. Aquell dia, Sardà i Salvany, representant del catolicisme ultradretà, delator i enemic acèrrim de l’element obrer, fugí de Sabadell disfressat de carreter.

El dia 27 va ser el més dur. La jornada va començar altre cop amb un gran míting a la plaça Vallès, on Josep Claramunt proclamà l’anarquia. Tot seguit la massa, encapçalada per dones i mainada, es va dirigir a l’ajuntament per tal d’exigir armes. Quan la massa passava per davant la patronal (Gremi de Fabricants) per atacar-lo, dues bales disparades des del campanar de Sant Fèlix van ferir un home i una dona. En aquell moment és quan sorgí el crit de guerra “volem petroli” i la massa es dirigí a l’ajuntament, on, també, des de dalt, Hermenegild Cases, el cap de la policia, disparà contra la massa. Però aquell cop el poble estava armat, i més encara, doncs als pocs minuts assaltarien l’armeria del carrer Sant Joan previ assalt als jutjats (que era al mateix edifici que l’ajuntament, l’actual Santamasa). En aquell assalt moriria l’agutzil, el secretari judicial i l’obrer Joan Bosch. El cap de la policia seria trobat prop de la plaça del pedregar on un grup de dones farien seu l’odi popular que existia contra el guàrdia, obrint-li el cap i fent-li saltar un ull.

En aquest moment és quan es proclama, des de la plaça Espartero (actual plaça del Gas), la República Federal Social. Pot semblar anecdòtic que en un mateix dia hi hagués dues proclames, la de l’anarquia a la plaça Vallès i la de la República a la plaça del Gas, però hi havia un rerefons pervers. Aquesta república no va ser proclamada pel poble, que estava a l’ajuntament. Segons ens explica Andreu Castells, els federals foren un instrument del Gremi de Fabricants, que temorosos de que la massa ocupés les fàbriques, van muntar aquesta operació republicana per intentar controlar la revolta, per això no es proclamà a l’ajuntament si no a quatre passes de la patronal. El cas és que entre el públic que hi assistí a la proclama, pocs es cregueren les paraules de l’orador Miquel Soler.

L’església de Sant Félix, dies després de ser destruida

Els revolucionaris s’havien fet amb l’ajuntament, i constituïren una junta provisional, la primera acció de la qual fou redactar un ban contra el saqueig, els crims i les venjances personals. A Sabadell, el catalitzador de la crema d’esglésies van ser els trets des del campanar, i a la tarda la massa posà en pràctica l’ateisme militant. Aquella mateixa tarda va arribar al baixador de la Rambla (antiga estació situada entre Gran Via i la Rambla) un contingent d’infanteria de Navarra, que s’entregà només baixar del tren ja que havia confós les paradetes de la Festa Major (que abans es celebrava l’1 d’agost) amb barricades dels amotinats que, no obstant, aprofitaren per agafar totes les armes. S’acabava el primer dia de República, o d’Anarquia, amb el poble al carrer i armat, que era realment on residia el poder.

Els dos dies següents, la ciutat fou controlada pels obrers, que obligaren a algunes empreses a obrir menjadors i a algunes botigues a vendre molt sense fer gaire caixa. Es decretà una treva d’una hora al matí per a que la gent pogués anar a buscar queviures. Malauradament, s’iniciaren llavors els atemptats dels “pacos”, franctiradors de la ultradreta que es dedicaren a tirotejar els obrers des dels terrats, que foren els responsables de la mort, entre d’altres, del pagès Jaume Tiana i de l’obrer Josep Comorera, de 18 anys. El dimecres 28 es saquejà i s’incendià la petita caserna de la Guàrdia Civil del carrer d’En Bosch. Però les notícies que arribaven de Barcelona eren descoratjadores, la vaga, que finalment només va reeixir a Catalunya, havia fracassat a la ciutat comtal. Era el moment de preparar la fugida. De fet, alguns obrers, es presentaren a cases de coneguts banquers de Sabadell, que acabarien finançant la fugida de Rossend Vidal i Magi Mercè per exemple.

El darrer dia de juliol arribà una força expedicionària de Barcelona amb infanteria, cavalleria i quatre canons a Sabadell. A Can Xorco (una casa de pagès situada a l’alçada de Campoamor) el tren militar fou tirotejat pels revoltats i hagué de fer marxa enrere. Llavors va ser una comissió formada per industrials i membres de l’ajuntament deposat qui negociaren amb Manuel Bonet, el general de la brigada que pactaren que l’exèrcit entrés a l’endemà per tal que els obrers tinguessin temps de deposar les armes i evitar un bany de sang. I efectivament, l’1 d’agost, el dia de Festa Major que, òbviament, no es celebrà, a les primeres hores del matí les tropes entraren Rambla amunt sense cap impediment. Els revoltats havien amagat les armes a Can Puiggener i fugit o s’havien amagat.

Repressió i estat de guerra

No cal dir que els dies posteriors van estar marcats precisament pels excessos de les autoritats competents: registres, detencions, pallisses, etc. A Sabadell, la gent més compromesa fugí a peu per tots els camins. De fet, Magí Marcè i Rossend Vidal, dos dels dirigents més destacats, arribarien a París on relatarien els fets de Sabadell a una sèrie d’articles al diari de la CGT l’Humanité. Però altres no van córrer la mateixa sort. Es practicaren més de 300 detencions, a les que seguirien tortures i maltractaments. Gran part de les sentències foren dictades sense opció dels acusats a defensar-se al judici, dictant-se penes de mort i cadenes perpètues per molts obrers i obreres implicats als fets. L’estat de guerra a Sabadell i l’ocupació militar perdurà fins el 7 de novembre, i es clausuraren tots els locals obrers, els republicans, les escoles racionalistes, etc. com també es prohibiren totes les publicacions obreristes. I, no ho oblidem, es va construir una caserna de la Guàrdia Civil finançada per la patronal, precisament per evitar que tornés a passar tot el que va passar aquella setmana de juliol.

Soldats d’infanteria als Jardinets

La ciutat va restar durant uns dies sota control obrer, fet que quedarà incrustat a sang i foc a la memòria obrera sabadellenca i que servirà, posteriorment, de lliçó durant l’altre juliol, el de 1936. L’aixecament espontani de la població va poder ser canalitzat, amb menys encert del que s’hagués volgut potser, i s’organitzà la vida de la ciutat encara que de forma efímera en el que va ser la nostra petita Comuna de París.

El moviment obrer però rebrà un fort cop que el deixarà convalescent durant mesos. Ressorgirà però amb un caràcter més netament anarcosindicalista. L’afusellament de Ferrer i Guàrdia, la repressió i el paper del republicanisme durant la revolució de 1909 actuarà com a catalitzador de la separació ja irremeiable a Catalunya, i a Sabadell, entre l’element obrer i la política republicana. A partir de llavors el moviment obrer català, sota les consignes anarcosindicalistes, començarà a obrir-se camí sol. Tant sols uns mesos després, en una assemblea especial celebrada a Barcelona de Solidaritat Obrera, es donarà el tret de sortida a la creació de l’òrgan més efectiu i poderós que ha tingut mai la classe obrera catalana: la CNT.

Carta oberta a la Teresa: La Caserna, és nostra.

Hola Teresa, us escric aquesta carta per explicar-vos una cosa de la que possiblement no en teniu constància i que, de ben segur, us agradarà llegir.

Sé que ara mateix, potser sabeu poca cosa de Sabadell, de la vostra estimada ciutat. M’he autoerigit com a portaveu accidental en aquesta missiva i intentaré sintetitzar el que pensem totes les meves companyes i jo, però és només una qüestió circumstancial, perquè nosaltres, com vosaltres, tampoc creiem en els lideratges ni els personalismes. Us escric aquesta carta a tu, Teresa Claramunt, però també als teus companys i companyes, al Bru Lladó, al Magí Marcè, a la Isabel Vilà, i a tants i tantes altres lluitadores anònimes de les que no sabem el nom simplement perquè no surten als nostres llibres d’història però que, sabem, també van ser imprescindibles.

D’ençà que vosaltres vau començar a posar, pedra a pedra, les bastides de la dignitat de la que encara avui ens sentim partícips, la nostra ciutat ha canviat molt. Han passat moltes coses. Vagues, revolucions, victòries, derrotes, dictadures, repressió…

Entre totes aquestes coses, us vull explicar una. Us en recordeu d’aquells dies de juliol del 1909? D’aquella vaga general en la que vau aconseguir fer fora a tots aquells que ens havien explotat i matat durant tant de temps? Oi que sí? Com oblidar-ho, no? Com sabeu, després d’aquella setmana que alguns dels nostres enemics es van entossudir en batejar-la com la “setmana tràgica”, es va construir a Sabadell, finançada pels patrons, una caserna per a la Guàrdia Civil, per tal de que el poble, nosaltres, vosaltres, restéssim ja fins a la fi dels temps sota la negra amenaça de la por i la repressió. Doncs fa unes setmanes, un grup de gent, valentes i decidides com vosaltres, vam okupar el que per nosaltres és “l’antiga” caserna de la Guàrdia Civil. Per vosaltres segurament seria la nova, però com sabeu, els temps canvien. I l’hem okupat amb el ferm convenciment que aquesta caserna és nostra, i vostra, i no seva. L’hem okupat amb la voluntat de que aquest espai deixi de ser un espai gris i de repressió, i passi a ser un espai popular i de llibertat. Vosaltres dèieu que l’acció directa, que l’autogestió, era la forma d’avançar, de prendre partit sense partits. I això no ho hem oblidat. Si veiéssiu el munt de gent que hi està dedicant esforços en convertir aquesta caserna en un espai del poble, estaríeu orgulloses. I això ja és una victòria, perquè podeu estar tranquil·les de que seguim vius i vives. Estem vius els moviments socials, els sindicats, les iniciatives populars, les assemblees que defensem el dret a tenir drets. Estem vius nosaltres, i per tant, també vosaltres.

I com que estem vius aquí seguim. Però a cada desnonament, ens desnonen quelcom dins nostre, cada derrota ens la sentim com a pròpia, a cada víctima d’aquest capitalisme salvatge, ens sentim morir una trosset d’humanitat. No ho podem evitar. I com que no podem evitar sentir cada injustícia a la nostra pròpia carn, tampoc no evitem lluitar i combatre-la amb totes les nostres forces. I, gràcies també a vosaltres, en això estem.

També us he de dir que, avui dia, seguim sense tenir la recepta màgica. Més d’un segle després continuem trepitjant camins inhòspits, que ens semblen estranys i poc segurs, obligades a una revisió constant de nosaltres mateixes i de les nostres propostes. Però sabem, com bé ens vau ensenyar, que encara que no tinguem la recepta, la solidaritat i el suport mutu, són els ingredients principals.

Així que, seguim el vostre camí. No us diré que és fàcil, doncs tot sovint el present és molt complicat, i tenim els nostres daltabaixos, les nostres mancances, els nostres errors, les nostres coses. Però com tampoc vau fer vosaltres, nosaltres no ens rendim. Perquè potser, més enllà de totes les lliçons que ens heu deixat, una de les més importants és que rendir-se, no està permès.

Espero que aquesta notícia us hagi alegrat, o almenys, serveixi per a que no perdeu l’esperança en nosaltres que, com deia, amb les nostres coses, ho intentem fer el millor que podem. Seguirem avançant, mica en mica perquè el camí serà llarg i ple d’obstacles, però sense aturar-nos. Nosaltres ens seguim cuidant i estimant, i combatent la injustícia amb totes les nostres forces. Seguim rebels i irreverents, com vosaltres, seguim desobedients i ateus, cremant i esmicolant els murs d’aquesta societat malaltissa. I ara, hem aconseguit esmicolar també el mur que us van intentar posar a vosaltres i que vau saltar tantes vegades: ara, la Caserna torna a ser nostra, vostra, del poble.

Perquè sabeu què? Hi ha una cosa que ells no han aconseguit entendre mai, i és que us van intentar enterrar, però no sabien que éreu llavors.

Smatsa, i la necessitat de netejar la ciutat

El passat dimecres 18 de gener, l’Ajuntament de Sabadell va anunciar la intervenció de l’empresa encarregada de la neteja viària de la nostra ciutat. Aquesta intervenció ve motivada per tot un seguit d’irregularitats i incompliments per part de l’empresa en el plec de condicions, en l’oferta, en el procés de licitació, en la signatura del contracte i en la prestació i fiscalització del servei. La notícia no ha deixat indiferent a ningú. I menys encara, als qui representem d’algunao altra forma un sector combatiu de la classe treballadora en aquesta ciutat.

A la CGT aquesta notícia va ser rebuda amb alegria, esperança i inquietud. Alegria perquè durant molt de temps hem estat pràcticament l’únic ens de la ciutat que ha denunciat i s’ha enfrontat a les pràctiques mafioses de SMATSA i perquè en definitiva, la ciutadania de Sabadell es mereix saber què ha passat. Esperança perquè, no cal que ho amaguem, la denúncia del contracte de SMATSA amb l’ajuntament pot significar la fi prematura del mateix i la fi també de tot un seguit de pràctiques antiobreres que l’empresa ha dut a terme durant anys, i l’apertura, perquè no, d’horitzons de justícia social. I inquietud perquè, més enllà del fet en si, també se’ns obre un futur incert, on l’única certesa sabuda és que només la lluita de les treballadores assegurarà les conquestes socials aconseguides i d’altres que de segur vindran. Cosa a la que, d’altra banda, hi estem acostumats.

Sobta però la reacció que han tingut les altres centrals sindicals presents al comitè d’empresa de SMATSA. Que l’ajuntament expressi la voluntat d’intervenir una empresa que ha estat robant durant anys, no només a la plantilla, si no a tota la classe treballadora de Sabadell, i que això preocupi als sindicats majoritaris és, digue-m’ho així, simptomàtic. Entenc la inquietud d’alguns treballadors, els quals volen certeses de que els seus llocs de treball i les seves condicions laborals no es tocaran. Ho entenc perquè és una inquietud completament legítima, la qual hi és present també entre el nostres afiliats.
El que a mi em sembla preocupant realment és que organitzacions que es pretenen “defensores” dels drets dels treballadors, siguin més crítiques amb l’expressió d’una voluntat de solventar un greuge que no pas amb el fet que els amos d’una empresa, amb el beneplàcit de polítics i tècnics, hagin estat estafant a la població. Que utilitzin a treballadors i les seves aspiracions, que juguin amb el lloc de treball de la gent simplement per justificar les seves pors, i per intentar salvar el seu cul, és potser fins i tot més preocupant. Però, ben pensat, aquesta actitud per part de CCOO, UGT i USOC tampoc sorprèn gaire. Possiblement, els casos de corrupció en que s’han vist implicades alguns d’aquests sindicats (Andalusia, Astúries, sembla que també Sabadell, etc.) faci més fàcil d’entendre la seva reacció, molt més propera a un entramat mafiós de favors-beneficis que amb el compromís de la defensa dels qui menys tenen.

De fet, és molt possible que amb la intervenció per part de la institució d’aquesta empresa, alguns càrrecs de, diguem UGT, deixin de tenir el seu (sobre)sou, pel que també s’entén més i millor un tipus de resposta més vinculada a la supervivència pròpia que no pas al benefici del comú de treballadors i treballadores. I tampoc no sorprèn que dins de l’empresa hi hagi una aliança tàcita entre la direcció i la resta de sindicats que no són CGT, com ha quedat evidenciat ja per exemple el passat dijous, quan mentre els sindicats UGT, CCOO i USOC protestaven contra la proposta d’intervenir l’empresa a l’ajuntament, els directius de l’empresa s’ho miraven des del bar del costat. Aquesta aliança, no cal dir-ho, té l’objectiu de frenar qualsevol aspiració de millora per part de la plantilla. Una plantilla, no ho oblidem, que ha guanyat amb la seva suor i la seva lluita totes les millores laborals i de servei actuals a l’empresa.

Aquesta campanya propagandística en realitat no busca altra cosa que dicotomitzar entre un servei públic de qualitat i unes condicions laborals dignes dels qui el fan possible. Una falsa dicotomia i una fal·làcia que, no obstant, té molta audiència. Però no per això deixa de ser una fal·làcia, que respon a una determinada voluntat política. Voler posar el centre del debat en la tessitura d’haver d’escollir entre millores laborals –o en el pitjors dels casos mantenir les que ja es tenen–, i un servei públic de qualitat no és una decisió accidental, inevitable o fatalista. Aquesta és una decisió política, i una decisió amb una voluntat clara, que no és altra que la de voler dinamitar qualsevol indici de canvi en les relacions laborals i de poder al si de l’empresa.

I no cal dir d’on sorgeix aquest missatge. El més trist d’això és que, mentre els comandaments i líders d’aquests sindicats li fan el joc a la directiva mitjançant el discurs de la por de “perdrem la feina”, s’anul·la qualsevol rastre d’autoreconeixement. Dit d’una altra forma, aquí ningú no perdrà la feina mentre hi hagi una plantilla combativa, que planti cara, a l’empresa, a l’ajuntament, o a qui intenti soscavar els drets laborals aconseguits. I aquesta plantilla ha demostrat en sobrades ocasions la seva capacitat de lluita, de combat, de valentia, que ara es vol anul·lar o, en cas de no poder, dirigir-la cap un enemic imaginari.

D’altra banda, per a nosaltres, ja ho hem dit altres cops, el debat sobre la municipalització dels serveis públics no és un debat aliè. La CGT hem defensat sempre, sense màscares ni esculls, que els serveis públics siguin això, públics. De fet, si ens ho parem a pensar, és molt possible que ens quedem curts, doncs tampoc no enganyem a ningú si diem que el que pretenem és la col·lectivització d’aquests serveis i el control obrer dels mitjans de producció, siguin fàbriques, restaurants, hospitals o serveis de neteja. Tampoc és cap secret per ningú la poca confiança que tenim en les institucions estatals, siguin aquestes governs, generalitats o ajuntaments. Tot i així, considerem un avenç, per limitat que sigui, que aquests serveis passin de mans privades a mans públiques. Però que ningú no ens malinterpreti, si aquestes mans públiques es limiten a reproduir la gestió empresarial, a degradar les condicions laborals, a jugar a fer el capitalista darrera una façana de progressia, a gestionar la misèria, que ningú no dubti que a nosaltres, ens tindran a l’altra banda de la barricada, amb els nostres, amb les treballadores.

Per això, entenc que una gestió municipal, pública, o com es vulgui dir, ha d’encaminar-se irreversiblement cap al progressiu control obrer, en un procés on els i les treballadores siguin agents actius i protagonistes de les decisions del què es fa, el com es fa, i el perquè es fa, sense intermediaris ni cacics, sense favors ni favoritismes. Perquè aquesta, no és només l’única forma de garantir un servei de qualitat a la ciutat, és també una forma de dignificar la vida de les treballadores que el fan possible i, al cal cap i a la fi, una forma d’avançar cap a la societat que volem.

De forma que, nosaltres, seguirem fent el que hem fet sempre. Nosaltres, estarem al costat dels i les treballadores, defensant cada mil·límetre de trinxera que hem cavat amb els avenços socials i laborals que hem aconseguit, defensant cada lloc de treball com un búnquer inexpugnable, defensant l’assemblea i no les cúpules sindicals com a subjecte de canvi, i practicant l’acció directa i l’autogestió com a eina de lluita i finalitat en si mateixa. Perquè hem de netejar la ciutat de mafiosos i cacics, i només el poble pot alliberar-se dels seus botxins, siguin aquests directius, polítics o paràsits sindicals.