L’altre dia, a l’assemblea del sindicat, algú em va preguntar per a què servia això de la Memòria Històrica? La pregunta no és irrellevant i segons com, dóna en el clau, en el que seria la pròpia raó de ser de la Història. Què és la Història i per a què serveix? Intentem definir-ho.
La Història és una Ciència Social. La primera part d’aquest concepte ens remet a aquella disciplina que utilitza el mètode científic, que es basa en la contrastació de les hipòtesis amb la realitat per a generar tesis vàlides. Dit d’una altra manera, es cerca l’objectivitat i aquells coneixements que no siguin impugnats per la pròpia realitat. Però la segona part del concepte és ja més punyetera. Totes aquelles disciplines que d’alguna forma estan involucrades en les representacions de les societats, ja siguin passades, presents o futures, estan subjectes a tota una sèrie de condicionants ideològics, polítics, culturals, etc. de qui las fa. I la Història, no és una excepció. Una cosa que sempre s’ha de tenir en compte és que la Història no és, sinó que es fa. I com que es fa, és el resultat d’un procés de producció, i com a tal, immers en una determinada realitat històrica (valgui la redundància), amb tot el que això comporta. Sota aquesta premissa, aquells que ens dediquem d’una manera o altra a l’ofici de generar coneixements sobre el passat sabem que no som imparcials. I els que pensin que sí que ho són, o estan equivocats o estan mentint i són uns cínics defensors de l’statu quo actual.
Amb la pregunta em van venir al cap les paraules de Pablo Casado a principis de setembre: “és necessari derogar aquesta sectària relectura de la història”. I això és del tot comprensible. És a dir, no és que jo sigui partidari d’aquesta derogació, però les seves paraules estan incrustades de ple en la resposta a la pregunta que m’havien fet: ells ho tenen clar, la Història, ha servit, i serveix, per justificar allò que ara tenim. Perquè, a l’Estat espanyol, els qui han tingut la capacitat i els mitjans per generar Història ha estat un sector determinat de la població amb uns interessos polítics concrets. I això no són debats de tendències historiogràfiques, això és una qüestió de lluita ideològica actual.
D’aquí la imperiosa necessitat de recuperar la Nostra Història, que és la dels assassinats, la dels expulsats, la dels empresonats, la dels explotats i la dels oblidats. No es tracta d’inventar-se res, ni de manipular res, sinó de posar en valor allò que han fet passar desapercebut. Posar en valor els nostres encerts com a classe, les nostres gestes, els nostres errors i els nostres morts.
La resposta a la pregunta “per a què serveix la Memòria Històrica” hauria de ser axioma de la nostra pràctica: Doncs perquè (també) la Història, com a generadora de coneixement, forma part (també) de la nostra praxi transformadora en tant que té la capacitat de generar visions crítiques sobre el passat i, per tant, també sobre el present. La Història (també) és un camp de batalla, i això la burgesia ho té molt clar. Ara falta que en siguem conscients nosaltres.
Les cebes de la ira 