De Sants a Igualada

Aquest mes d’octubre es celebra a Igualada el XIè Congrés de la Confederació General del Treball de Catalunya. Cent anys després del famós Congrés de Sants l’anarcosindicalisme (o almenys l’organització de més rellevància d’aquest) es troba de nou amb reptes que cal afrontar. El creixement de l’organització, els profunds canvis en les relacions laborals, les diferents vagues generals i la resistència d’alguns a vehicular aquest creixement en clau de lluita posen a la CGT en una cruïlla de difícil superació.

Però què tenen a veure el Congrés d’Igualada i el Congrés de Sants? Doncs a primera vista sembla que poca cosa. Però els que coneixem l’organització per dins, les seves limitacions i grandeses, sabem que aquest comici pot esdevenir decisiu, almenys, pel seu futur a mig termini.

El Congrés de Sants (el primer de la CNT catalana)  es coneix, sobretot, per la decisió de transformar internament l’organització i passar de les societats d’ofici als sindicats únics (que són els que regeixen actualment). Una altra aposta destacada fou la d’expandir el sindicat més enllà dels centres on ja tenia presència, amb una tenaç campanya propagandística que aconseguí quadruplicar l’afiliació en mig any. Amb el que ens he de quedar però, és que aquelles iniciatives eren la conseqüència des del punt de vista de la praxi d’una encertada anàlisi de la realitat: els temps canviants i la industrialització a marxes forçades que havia viscut Catalunya requeria d’una nova forma d’entendre i practicar l’acció sindical.

vaga

Aquest octubre la CGT s’enfronta igualment a reptes similars. Cal adaptar-se a la realitat canviant. Evidentment, ara, no està sobre la taula una reorganització interna com la de 1918. Però sí cal un replantejament i una aposta decidida per sortir de la zona de confort, com van fer els companys a Sants, i intentar arribar als llocs on no arribem. Cent anys enrere, com avui, no faltaren les resistències dels més “purs” a les noves apostes, que les veien com un atac a “l’essència” del que eren. O també com un atac a l’autonomia sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme de determinada gent que, per comoditat, control o immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Així doncs, la tessitura en què ens trobem ara mateix no és cap altra que la de construir una organització que sigui com aquella que aquells aquells homes i dones de Sants van concebre: una eina útil pel conjunt de la classe treballadora. I això passa per sortir al carrer, abandonar la zona de confort i provar, intentar, equivocar-se i tornar a provar. Per una aposta decidida per la propaganda, la participació i la formació interna, i no per l’aïllament i l’autoreferencialitat sectària. Passa per no renegar del creixement i apostar per la formació i la integració de la massa treballadora en la nostra praxi. Per continuar i consolidar el rumb que ara fa quatre anys es va adoptar al Congrés de Mataró. I per això, cal arremangar-se i mullar-se. I ja se sap, qui fa coses, treballa amb contradiccions, qui no, mor lentament en la seva pròpia inòpia i desarrelament social.

(Article publicat a La Jornada, 22.9.2018)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s