Carta oberta a la Teresa: La Caserna, és nostra.

Hola Teresa, us escric aquesta carta per explicar-vos una cosa de la que possiblement no en teniu constància i que, de ben segur, us agradarà llegir.

Sé que ara mateix, potser sabeu poca cosa de Sabadell, de la vostra estimada ciutat. M’he autoerigit com a portaveu accidental en aquesta missiva i intentaré sintetitzar el que pensem totes les meves companyes i jo, però és només una qüestió circumstancial, perquè nosaltres, com vosaltres, tampoc creiem en els lideratges ni els personalismes. Us escric aquesta carta a tu, Teresa Claramunt, però també als teus companys i companyes, al Bru Lladó, al Magí Marcè, a la Isabel Vilà, i a tants i tantes altres lluitadores anònimes de les que no sabem el nom simplement perquè no surten als nostres llibres d’història però que, sabem, també van ser imprescindibles.

D’ençà que vosaltres vau començar a posar, pedra a pedra, les bastides de la dignitat de la que encara avui ens sentim partícips, la nostra ciutat ha canviat molt. Han passat moltes coses. Vagues, revolucions, victòries, derrotes, dictadures, repressió…

Entre totes aquestes coses, us vull explicar una. Us en recordeu d’aquells dies de juliol del 1909? D’aquella vaga general en la que vau aconseguir fer fora a tots aquells que ens havien explotat i matat durant tant de temps? Oi que sí? Com oblidar-ho, no? Com sabeu, després d’aquella setmana que alguns dels nostres enemics es van entossudir en batejar-la com la “setmana tràgica”, es va construir a Sabadell, finançada pels patrons, una caserna per a la Guàrdia Civil, per tal de que el poble, nosaltres, vosaltres, restéssim ja fins a la fi dels temps sota la negra amenaça de la por i la repressió. Doncs fa unes setmanes, un grup de gent, valentes i decidides com vosaltres, vam okupar el que per nosaltres és “l’antiga” caserna de la Guàrdia Civil. Per vosaltres segurament seria la nova, però com sabeu, els temps canvien. I l’hem okupat amb el ferm convenciment que aquesta caserna és nostra, i vostra, i no seva. L’hem okupat amb la voluntat de que aquest espai deixi de ser un espai gris i de repressió, i passi a ser un espai popular i de llibertat. Vosaltres dèieu que l’acció directa, que l’autogestió, era la forma d’avançar, de prendre partit sense partits. I això no ho hem oblidat. Si veiéssiu el munt de gent que hi està dedicant esforços en convertir aquesta caserna en un espai del poble, estaríeu orgulloses. I això ja és una victòria, perquè podeu estar tranquil·les de que seguim vius i vives. Estem vius els moviments socials, els sindicats, les iniciatives populars, les assemblees que defensem el dret a tenir drets. Estem vius nosaltres, i per tant, també vosaltres.

I com que estem vius aquí seguim. Però a cada desnonament, ens desnonen quelcom dins nostre, cada derrota ens la sentim com a pròpia, a cada víctima d’aquest capitalisme salvatge, ens sentim morir una trosset d’humanitat. No ho podem evitar. I com que no podem evitar sentir cada injustícia a la nostra pròpia carn, tampoc no evitem lluitar i combatre-la amb totes les nostres forces. I, gràcies també a vosaltres, en això estem.

També us he de dir que, avui dia, seguim sense tenir la recepta màgica. Més d’un segle després continuem trepitjant camins inhòspits, que ens semblen estranys i poc segurs, obligades a una revisió constant de nosaltres mateixes i de les nostres propostes. Però sabem, com bé ens vau ensenyar, que encara que no tinguem la recepta, la solidaritat i el suport mutu, són els ingredients principals.

Així que, seguim el vostre camí. No us diré que és fàcil, doncs tot sovint el present és molt complicat, i tenim els nostres daltabaixos, les nostres mancances, els nostres errors, les nostres coses. Però com tampoc vau fer vosaltres, nosaltres no ens rendim. Perquè potser, més enllà de totes les lliçons que ens heu deixat, una de les més importants és que rendir-se, no està permès.

Espero que aquesta notícia us hagi alegrat, o almenys, serveixi per a que no perdeu l’esperança en nosaltres que, com deia, amb les nostres coses, ho intentem fer el millor que podem. Seguirem avançant, mica en mica perquè el camí serà llarg i ple d’obstacles, però sense aturar-nos. Nosaltres ens seguim cuidant i estimant, i combatent la injustícia amb totes les nostres forces. Seguim rebels i irreverents, com vosaltres, seguim desobedients i ateus, cremant i esmicolant els murs d’aquesta societat malaltissa. I ara, hem aconseguit esmicolar també el mur que us van intentar posar a vosaltres i que vau saltar tantes vegades: ara, la Caserna torna a ser nostra, vostra, del poble.

Perquè sabeu què? Hi ha una cosa que ells no han aconseguit entendre mai, i és que us van intentar enterrar, però no sabien que éreu llavors.

Smatsa, i la necessitat de netejar la ciutat

El passat dimecres 18 de gener, l’Ajuntament de Sabadell va anunciar la intervenció de l’empresa encarregada de la neteja viària de la nostra ciutat. Aquesta intervenció ve motivada per tot un seguit d’irregularitats i incompliments per part de l’empresa en el plec de condicions, en l’oferta, en el procés de licitació, en la signatura del contracte i en la prestació i fiscalització del servei. La notícia no ha deixat indiferent a ningú. I menys encara, als qui representem d’algunao altra forma un sector combatiu de la classe treballadora en aquesta ciutat.

A la CGT aquesta notícia va ser rebuda amb alegria, esperança i inquietud. Alegria perquè durant molt de temps hem estat pràcticament l’únic ens de la ciutat que ha denunciat i s’ha enfrontat a les pràctiques mafioses de SMATSA i perquè en definitiva, la ciutadania de Sabadell es mereix saber què ha passat. Esperança perquè, no cal que ho amaguem, la denúncia del contracte de SMATSA amb l’ajuntament pot significar la fi prematura del mateix i la fi també de tot un seguit de pràctiques antiobreres que l’empresa ha dut a terme durant anys, i l’apertura, perquè no, d’horitzons de justícia social. I inquietud perquè, més enllà del fet en si, també se’ns obre un futur incert, on l’única certesa sabuda és que només la lluita de les treballadores assegurarà les conquestes socials aconseguides i d’altres que de segur vindran. Cosa a la que, d’altra banda, hi estem acostumats.

Sobta però la reacció que han tingut les altres centrals sindicals presents al comitè d’empresa de SMATSA. Que l’ajuntament expressi la voluntat d’intervenir una empresa que ha estat robant durant anys, no només a la plantilla, si no a tota la classe treballadora de Sabadell, i que això preocupi als sindicats majoritaris és, digue-m’ho així, simptomàtic. Entenc la inquietud d’alguns treballadors, els quals volen certeses de que els seus llocs de treball i les seves condicions laborals no es tocaran. Ho entenc perquè és una inquietud completament legítima, la qual hi és present també entre el nostres afiliats.
El que a mi em sembla preocupant realment és que organitzacions que es pretenen “defensores” dels drets dels treballadors, siguin més crítiques amb l’expressió d’una voluntat de solventar un greuge que no pas amb el fet que els amos d’una empresa, amb el beneplàcit de polítics i tècnics, hagin estat estafant a la població. Que utilitzin a treballadors i les seves aspiracions, que juguin amb el lloc de treball de la gent simplement per justificar les seves pors, i per intentar salvar el seu cul, és potser fins i tot més preocupant. Però, ben pensat, aquesta actitud per part de CCOO, UGT i USOC tampoc sorprèn gaire. Possiblement, els casos de corrupció en que s’han vist implicades alguns d’aquests sindicats (Andalusia, Astúries, sembla que també Sabadell, etc.) faci més fàcil d’entendre la seva reacció, molt més propera a un entramat mafiós de favors-beneficis que amb el compromís de la defensa dels qui menys tenen.

De fet, és molt possible que amb la intervenció per part de la institució d’aquesta empresa, alguns càrrecs de, diguem UGT, deixin de tenir el seu (sobre)sou, pel que també s’entén més i millor un tipus de resposta més vinculada a la supervivència pròpia que no pas al benefici del comú de treballadors i treballadores. I tampoc no sorprèn que dins de l’empresa hi hagi una aliança tàcita entre la direcció i la resta de sindicats que no són CGT, com ha quedat evidenciat ja per exemple el passat dijous, quan mentre els sindicats UGT, CCOO i USOC protestaven contra la proposta d’intervenir l’empresa a l’ajuntament, els directius de l’empresa s’ho miraven des del bar del costat. Aquesta aliança, no cal dir-ho, té l’objectiu de frenar qualsevol aspiració de millora per part de la plantilla. Una plantilla, no ho oblidem, que ha guanyat amb la seva suor i la seva lluita totes les millores laborals i de servei actuals a l’empresa.

Aquesta campanya propagandística en realitat no busca altra cosa que dicotomitzar entre un servei públic de qualitat i unes condicions laborals dignes dels qui el fan possible. Una falsa dicotomia i una fal·làcia que, no obstant, té molta audiència. Però no per això deixa de ser una fal·làcia, que respon a una determinada voluntat política. Voler posar el centre del debat en la tessitura d’haver d’escollir entre millores laborals –o en el pitjors dels casos mantenir les que ja es tenen–, i un servei públic de qualitat no és una decisió accidental, inevitable o fatalista. Aquesta és una decisió política, i una decisió amb una voluntat clara, que no és altra que la de voler dinamitar qualsevol indici de canvi en les relacions laborals i de poder al si de l’empresa.

I no cal dir d’on sorgeix aquest missatge. El més trist d’això és que, mentre els comandaments i líders d’aquests sindicats li fan el joc a la directiva mitjançant el discurs de la por de “perdrem la feina”, s’anul·la qualsevol rastre d’autoreconeixement. Dit d’una altra forma, aquí ningú no perdrà la feina mentre hi hagi una plantilla combativa, que planti cara, a l’empresa, a l’ajuntament, o a qui intenti soscavar els drets laborals aconseguits. I aquesta plantilla ha demostrat en sobrades ocasions la seva capacitat de lluita, de combat, de valentia, que ara es vol anul·lar o, en cas de no poder, dirigir-la cap un enemic imaginari.

D’altra banda, per a nosaltres, ja ho hem dit altres cops, el debat sobre la municipalització dels serveis públics no és un debat aliè. La CGT hem defensat sempre, sense màscares ni esculls, que els serveis públics siguin això, públics. De fet, si ens ho parem a pensar, és molt possible que ens quedem curts, doncs tampoc no enganyem a ningú si diem que el que pretenem és la col·lectivització d’aquests serveis i el control obrer dels mitjans de producció, siguin fàbriques, restaurants, hospitals o serveis de neteja. Tampoc és cap secret per ningú la poca confiança que tenim en les institucions estatals, siguin aquestes governs, generalitats o ajuntaments. Tot i així, considerem un avenç, per limitat que sigui, que aquests serveis passin de mans privades a mans públiques. Però que ningú no ens malinterpreti, si aquestes mans públiques es limiten a reproduir la gestió empresarial, a degradar les condicions laborals, a jugar a fer el capitalista darrera una façana de progressia, a gestionar la misèria, que ningú no dubti que a nosaltres, ens tindran a l’altra banda de la barricada, amb els nostres, amb les treballadores.

Per això, entenc que una gestió municipal, pública, o com es vulgui dir, ha d’encaminar-se irreversiblement cap al progressiu control obrer, en un procés on els i les treballadores siguin agents actius i protagonistes de les decisions del què es fa, el com es fa, i el perquè es fa, sense intermediaris ni cacics, sense favors ni favoritismes. Perquè aquesta, no és només l’única forma de garantir un servei de qualitat a la ciutat, és també una forma de dignificar la vida de les treballadores que el fan possible i, al cal cap i a la fi, una forma d’avançar cap a la societat que volem.

De forma que, nosaltres, seguirem fent el que hem fet sempre. Nosaltres, estarem al costat dels i les treballadores, defensant cada mil·límetre de trinxera que hem cavat amb els avenços socials i laborals que hem aconseguit, defensant cada lloc de treball com un búnquer inexpugnable, defensant l’assemblea i no les cúpules sindicals com a subjecte de canvi, i practicant l’acció directa i l’autogestió com a eina de lluita i finalitat en si mateixa. Perquè hem de netejar la ciutat de mafiosos i cacics, i només el poble pot alliberar-se dels seus botxins, siguin aquests directius, polítics o paràsits sindicals.