La Vaga de les Set Setmanes

El 1883 tingué lloc la vaga de les set setmanes, dita així perquè va durar, aproximadament, set setmanes. Fou la primera vaga general de rellevància a Sabadell. Una vaga ofensiva, per demanar les 10 hores de treball diàries i que acabà en derrota obrera, però que marcarà de forma important la fisonomia i l’acció obrera sabadellenca durant les dècades següents.

Vapor de l’alcalde Joan Massagué, també conegut com a Vapor del Roig, situat a la Rambla, entre el carrer Duran i Sors i Zurbano.

La situació de classe obrera

La nova classe treballadora sabadellenca, com la de la resta de Catalunya, que s’estava formant al caliu dels vapors, vivia en unes condicions de misèria molt notables. Llarguíssimes jornades de treball i poc menjar. I de mala qualitat. El treball infantil era el pa de cada dia, i el treball femení era molt més mal pagat que el masculí. Però els elements més actius s’havien començat a organitzar a finals de la dècada de 1860. L’obrerisme a Sabadell s’organitzà a l’entorn de l’AIT (o la FTRE millor dit, que era la federació de l’AIT a l’estat espanyol). Després d’alguns intents organitzatius amb la creació de cooperatives, l’any de la Comuna, el 1871, el moviment fa un salt i es crea el Centro de las Sociedades Obreras de Sabadell y sus Contornos (l’Obrera). I és un salt molt important, doncs és el primer cop que l’obrerisme s’associa més enllà de llur ofici i tendència ideològica.

Reglament de la Federació Obrera de Sabadell. Aquest document però, és dels anys finals del XIX.

Feia un any, també, que el moviment obrer comptava amb el seu propi periòdic. El 6 de maig de 1882 havia aparegut Los Desheredados, sota la direcció d’Ardieta, professor de les escoles de la ILE (Institución Libre de Enseñanza) que tanta feina feren a la nostra ciutat. El setmanari portava com a subtítol “órgano de todos los que aman la verdad y el bien”. Tota una declaració d’intencions. Quedem-nos amb que, pels volts de la vaga de les set setmanes, el director de tal publicació era el gran Marian Burguès i Serra, un dels personatges més entranyables que ha donat la ciutat i que és fill i paradigma alhora d’aquesta època. Los Desheredados, amb el ceramista i apassionat Burguès al capdavant, serà un dels més acèrrims i vehements defensors de l’obrer i de la vaga. I, com veurem, els hi portarà cua.

Objectius

L’objectiu de la vaga s’emmarcava dins les reivindicacions del moviment obrer internacional d’aquells temps: 8 hores de feina, 8 hores de descans i 8 hores d’instrucció. A Sabadell, i a la resta de l’Estat, es treballaven, si tenies sort, 11h cada dia, segons conveni de 1873. La reivindicació de les 8 hores, doncs, era molt present. El cas és que el 13 de gener de 1883, el consell local anarcocol·lectivista convocà una reunió a l’Obrera per avenir col·lectivament les accions per aconseguir les 8 hores de feina. A aquella reunió assistiren poquíssims obrers, car les vuit hores semblava una quimera utòpica llavors. Entenent la situació, els caps pensants del moviment obrer convocaren una altra reunió per a avenir, aquest cop, les accions a dur a terme per aconseguir les 10h diàries. Òbviament, sense rebaixa de jornal. La justificació no era altra que amb l’adveniment de la mecanització es podia produir molt més i més ràpid i, per tant, això havia de repercutir en la vida dels qui treballaven. Així doncs, i tal com emana dels acords de la reunió “rebaja de las horas de trabajo sin alterar empero el jornal”, l’obrerisme es preparà per a la primera gran vaga ofensiva.

La patronal

La patronal, formada pels principals industrials i amb Joan Sallarés i Pla com a principal representant (no oblidem que aquest personatge encara té una estàtua en el seu honor al bell mig de la plaça de l’ajuntament) es negarien en rotund a acceptar qualsevol demanda obrera adduint, de forma egoista i miserable, que tal reclamació portaria a la ruïna a tota la indústria sabadellenca. Sallarés i Pla afirmava per aquells temps també que la prohibició del treball infantil portaria a la bancarrota de la indústria. El mateix argument, la mateixa avarícia. Comptarà, a més, la classe empresarial amb l’ajuda del Sometent i de l’Ajuntament. I també amb la del Doctor Fèlix Sardà i Salvany, catòlic ultraconservador i enemic de tot allò vinculat a l’emancipació humana (el qual, també gaudeix d’una estàtua a l’entrada de l’església de l’immaculat cor de Maria, també a la plaça de l’ajuntament).

Joan Sallarés i Pla, un dels destacats membres de la patronal sabadellenca, ideòleg de la Caixa dels Morts. 

Els fets

Bo i així, el dia 21 de maig, la Unión de Trabajadores en Lana de Sabadell, dirigida pels teixidors mecànics, decideix enviar les seves demandes al Gremi de Fabricants, avisant que el dia 24 del mes corrent es personarien a recollir la resposta patronal. Els patrons, però, no es dignaren ni tant sols a rebre’ls, i instaren els obrers que, si tenien cap inconveniència per raó del treball, plantegessin el plet directament al seu patró. Això significava, de facto, que el Gremi de Fabricants no reconeixia l’Obrera ni les associacions que la formaven com a interlocutors vàlids en els plets obrers.

Qui avisa no és traïdor diuen. El 25 de maig de 1883 totes les associacions de l’Obrera iniciaven la vaga general a Sabadell. La vaga prendria força per la determinada acció dels piquets, dirigits per noms que ara ja ens són familiars, com l’anarcosindicalista creualtenc Josep Miquel i Clapés (“l’avi Miquel”) o l’anarcofeminista Teresa Claramunt, que serà la primera dona en formar part del Comitè de Vaga i que instarà, amb el seu discurs proper i incisiu, a la participació de les dones a dita vaga. Només tres dies després, el 28 de maig, la totalitat de la indústria sabadellenca estava aturada. La vaga estava en marxa.

El 2 de juny, Los Desheredados publicava: “la huelga continua con orden y entusiasmo”, esmentant més a baix la reunió que tingué la comissió obrera amb el governador que els hi prometé que, si no hi havia alteració de l’ordre ell mateix protegiria els drets dels obrers. Mentia, com veurem. El 5 de juny el Congrés Comarcal català de l’AIT acordà: “El Congreso se ha hecho solidario de la huelga de Sabadell”, iniciant una campanya per sufragar despeses de la vaga i els salaris dels obrers i obreres.

Una de les poques imatges de Marian Burguès. Terrisaire i ceramista, anarquista àcrata, fou director de Los Desheredados i fundador del Faianç Català.

No triguen però a desdir-se aquells qui llur interès brolla de l’avarícia i el profit personal. Per ordre del governador, l’Obrera fou clausurada a mitjans de juny. Tampoc trigaren en tancar i multar desorbitadament Los Desheredados i perseguir els seus responsables. Vist que la vaga continuava amb força, la Patronal i les autoritats, per la seva banda, iniciaven els moviments per anular la vaga i que malauradament se’ns faran tan comuns a la ciutat: rebaixa de mitja hora de feina diària als qui desistissin de la vaga. Cinc setmanes després de l’inici de la vaga, hagueren d’endurir el missatge: tancament de les fàbriques i advertència que a la reobertura no admetrien els promotors i participants de la vaga. S’albirava ja el pacte que tant sofriment provocaria entre la classe obrera sabadellenca.

Però els obrers no desistiren, i en un pasquí penjat pels carrers afirmaven que “es muy justo que nosotros disfrutemos también, como el industrial disfruta, de los adelantos introducidos en la industria por medio de la ciencia (…) solo nosotros sabemos las grandes fatigas que pasamos y la necesidad que tenemos de que se nos mire como a hombres”. La vaga continuava.

Cançó popular que es cantava a Sabadell. 

Però els enemics eren molts i amb més recursos i més armes. L’Ajuntament de Sabadell, amb  el conservador Joan Vivé Salvà al capdavant decidí, també, trencar la vaga. El Sometent s’armà, la Guàrdia Civil i la Policia Municipal augmentaren les activitats repressives, amb pallisses, coaccions, prohibició de reunió, detencions, empresonaments, fins i tot del propi advocat dels obrers… La solidaritat amb la vaga arribava de tot el país i la caixa de resistència era gran, però no tant. Molts obrers van haver de migrar a altres ciutats en busca de feina i Ajuntament i Patronal, portaven de fora els esquirols. El clima era de guerra. A tall d’exemple, a l’informe que realitzà la Unió Manufacturera, al seu punt 19, es deia: “Después de haber sido admitida en el Hospital, Maria de Bernabeu, fué expulsada de dicho asilo porque su marido no quiso ir a trabajar. La infeliç murió el dia siguiente de su expulsión”.

Els responsables municipals, ja entrat el juliol, feren campanya pel pessimisme obrer. Amb pràcticament tots els dirigents detinguts, empresonats o fugits, l’Alcalde reuní els obrers (no podien assistir aquells que volguessin mantenir la vaga) per decidir el final de la vaga. I així va ser. Tant, que fins i tot els obrers esquirols decidiren que els patrons podrien “despedir á los que les diera la gana”.

La vaga durà set setmanes i cinc dies. Finalitzà el 17 de juliol de 1883. Anys més tard, Marian Burguès, a la seva obra “Sabadell del meu record”, digué que “la vaga finí per la violència del sometent el qual a garrotades feu tornar la gent a la fàbrica sense haver guanyat res”.

Dibuix de Marian Burguès il·lustrant l’acció del sometent contra els vaguistes al seu llibre “Sabadell del meu record”. 

Venjança patronal

La derrota obrera tindria conseqüències. Es preparava la venjança patronal, i aquesta tindria dues vessants. La més funesta i terrible seria el Pacte de la Fam, nom amb que es coneixeria l’acord dels patrons per a no contractar a aquells que s’havien destacat durant la vaga, així com a aquells associats a entitats i organismes de l’Obrera. L’altra, idea de Sallarès i Pla, seria la formació de la Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria, o la Caixa dels Morts, com es coneixia popularment. Havia de ser la solució, segons l’industrial, al problema social: arreplegant alguns dirigents obrers i esquirols, aquesta entitat hauria de tenir la missió d’ajudar els impedits pel treball. Previ, això sí, de saber que no eren associats a l’Obrera. El moviment obrer posarà nom a aquesta entitat: Las Adormideras, germen dels primers sindicats grocs. Amb el pacte de la fam i Las Adormideras, amb el moviment obrer desmembrat i derrotat, la patronal tindria via lliure i els obrers i obreres caminarien per un desert de misèria i humiliació que costaria de remuntar.

Exemple d’aquest infeliç final és que els patrons, arreplegant majordoms i obrers dòcils (sobretot drapaires) celebraren un gran àpat en motiu de la victòria de la vaga, d’on sorgirà la Liga de Patronos y Obreros. Aquesta derrota serà commemorada pels patrons el juliol de cada any durant una bona temporada.

Cap a la reconstrucció

Era evident pels dirigents de l’obrerisme local que calia reconstruir la força del moviment. Però la derrota havia estat tant aclaparadora que seria molt difícil. D’aquí que alguns dels més destacats militants plantegessin la formació de grups més reduïts per colpejar més violentament i directa. Es formà a principis de setembre del mateix any la Liga Monti Tognetti, integrada pels internacionalistes López Montenegro, Josep Miquel, Teresa Claramunt o Antoni Gurri, entre d’altres. Actuaran en la clandestinitat i se’ls coneixerà popularment com Els tretze dinamiters locals tot i que no es té constància escrita de qui formava el grup. Qüestió, d’altra banda, del tot normal.

Són els anys de la propaganda pel fet a Sabadell. Diferents petards amb dinamita explotarien durant 1883 i 1884 a cases de patrons i edificis emblemàtics patronals: així tenim dinamita al Cercle Sabadellés; a casa de l’industrial Josep Voltà Vivé; de Manuel Gómez, dirigent empresarial durant la vaga; a casa de l’industrial Valentí Buxeda, a diverses fàbriques i altres molts industrials més i elements de la reacció de Sabadell.

Els tretze membres del Círculo Libre Obrero detinguts per la policia acusats de ser els dinamiters. 

Tot i així, el moviment obrer es refarà. La mateixa Teresa Claramunt formarà, amb altres companyes, la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas el 1884 (primera organització únicament femenina). La premsa obrera creixerà i, juntament amb la reaparició de Los Desheredados, apareixeran també Lo Ribot, el Ravachol, o l’Eco del Ravachol. La Cooperativa la Sabadellenca continuarà creixent. Naixeran noves associacions (Societat d’Obrers Filadors de l’Estam de Sabadell, l’Ateneu Obrer…). Es dissoldrà i reapareixerà la FTRE, convertida en FRE i després en OARE (Organització Anarquista de la Regió Espanyola) amb la Unión de Trabajadores de Sabadell com a societat de resistència. Es configurà de nou, poc a poc, amb els embats repressius de l’Estat però amb determinació, el moviment obrer local, sempre, entorn el pol de l’Obrera. Ara, més anarquista, i més radicalitzat, car una de les conseqüències del procés de vaga i la derrota obrera serà, també, el trencament durant molt de temps amb el republicanisme federal. I el moviment obrer tornarà, amb més impuls que mai, a les darreries del S. XIX i inicis del XX a ser hegemònic a la ciutat.

De cada derrota s’apren.

Més informació:

• Burgués, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. La llar del llibre edicions, 1927.
• Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
• García Balañà, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals a Sabadell a l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques n. 47-48 (2003-2004).
• Gómez Casas, Juan. Historia del anarcosindicalismo español. Editorial Malatesta, 2006.
• Masjoan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

De Sants a Igualada

Aquest mes d’octubre es celebra a Igualada el XIè Congrés de la Confederació General del Treball de Catalunya. Cent anys després del famós Congrés de Sants l’anarcosindicalisme (o almenys l’organització de més rellevància d’aquest) es troba de nou amb reptes que cal afrontar. El creixement de l’organització, els profunds canvis en les relacions laborals, les diferents vagues generals i la resistència d’alguns a vehicular aquest creixement en clau de lluita posen a la CGT en una cruïlla de difícil superació.

Però què tenen a veure el Congrés d’Igualada i el Congrés de Sants? Doncs a primera vista sembla que poca cosa. Però els que coneixem l’organització per dins, les seves limitacions i grandeses, sabem que aquest comici pot esdevenir decisiu, almenys, pel seu futur a mig termini.

El Congrés de Sants (el primer de la CNT catalana)  es coneix, sobretot, per la decisió de transformar internament l’organització i passar de les societats d’ofici als sindicats únics (que són els que regeixen actualment). Una altra aposta destacada fou la d’expandir el sindicat més enllà dels centres on ja tenia presència, amb una tenaç campanya propagandística que aconseguí quadruplicar l’afiliació en mig any. Amb el que ens he de quedar però, és que aquelles iniciatives eren la conseqüència des del punt de vista de la praxi d’una encertada anàlisi de la realitat: els temps canviants i la industrialització a marxes forçades que havia viscut Catalunya requeria d’una nova forma d’entendre i practicar l’acció sindical.

Aquest octubre la CGT s’enfronta igualment a reptes similars. Cal adaptar-se a la realitat canviant. Evidentment, ara, no està sobre la taula una reorganització interna com la de 1918. Però sí cal un replantejament i una aposta decidida per sortir de la zona de confort, com van fer els companys a Sants, i intentar arribar als llocs on no arribem. Cent anys enrere, com avui, no faltaren les resistències dels més “purs” a les noves apostes, que les veien com un atac a “l’essència” del que eren. O també com un atac a l’autonomia sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme de determinada gent que, per comoditat, control o immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Així doncs, la tessitura en què ens trobem ara mateix no és cap altra que la de construir una organització que sigui com aquella que aquells aquells homes i dones de Sants van concebre: una eina útil pel conjunt de la classe treballadora. I això passa per sortir al carrer, abandonar la zona de confort i provar, intentar, equivocar-se i tornar a provar. Per una aposta decidida per la propaganda, la participació i la formació interna, i no per l’aïllament i l’autoreferencialitat sectària. Passa per no renegar del creixement i apostar per la formació i la integració de la massa treballadora en la nostra praxi. Per continuar i consolidar el rumb que ara fa quatre anys es va adoptar al Congrés de Mataró. I per això, cal arremangar-se i mullar-se. I ja se sap, qui fa coses, treballa amb contradiccions, qui no, mor lentament en la seva pròpia inòpia i desarrelament social.

(Article publicat a La Jornada, 22.9.2018)

A propòsit del Congrés de Sants

“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida.“

S. Seguí, Solidaritat Obrera, 27 d’octubre de 1917

Avui es compleixen 100 anys del famós Congrés de Sants de la CNT. A un segle del comici més important de l’anarcosindicalisme, sembla que aquest moviment es troba, a dia d’avui, amb alguns debats que tenen certs paral·lelismes amb els d’aquell Congrés. Podria semblar mentida, però encara tenim molt a aprendre d’allò que va passar al carrer Vallespir de Sants entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918. Fruit del creixement i de l’evolució de la indústria catalana que havia experimentat una important empenta amb la Gran Guerra (1914-1918) el moviment obrer va sentir la necessitat de reorganitzar les seves files, massa atomitzades en multitud de societats obreres d’ofici, sovint mal coordinades i amb enormes dificultats per actuar de forma unitària a la multitud de conflictes a que s’enfrontaven. Calia doncs un debat, un Congrés, el que fou el primer de la CNT de Catalunya, i també, de l’Estat.

Per aquells dies de juny el que es dirimia era, principalment, la forma d’organització de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. La proposta de Seguí, Pestaña i altres es basava en la idea que, una organització forta, disciplinada i simplificada faria molt més efectiu el suport mutu i l’acció coordinada del moviment obrer. Es tractava d’aplicar una fórmula organitzativa que facilités la unitat d’acció, suprimint els sindicats d’ofici, i creant grans estructures d’ofensiva obrera. No va ser aquest, però, un plantejament unànime al sí de la CRTC, no faltaven les veus discordants. Es van haver de superar les crítiques dels més purs que pensaven que aquesta nova forma sindical “atemptava contra l’essència anarquista”. També la dels que per una qüestió de comoditat, rutina i immobilisme s’oposaren a la reorganització. Entre aquests, no van faltar tampoc aquells que veien un “atac a l’autonomia” sindical, el que pot recordar, segons com, al xiringuitisme que emana d’alguns ens sindicals d’avui dia que, per comoditat, control i immobilisme, prefereixen una organització atomitzant.

Però, afortunadament, el Congrés de Sants és conegut precisament pel salt qualitatiu que significà la constitució de l’anarcosindicalisme en els sindicats únics, en paraules de Seguí en “poderoses falanges”. No obstant, també s’acordaren altres resolucions que demostraven la maduració del moviment obrer català, defugint de purismes i de dogmatismes ideològics, posant l’èmfasi precisament en la realitat que els envoltava i en quina era la millor forma d’incidir en benefici de la classe treballadora. L’aposta decidida per l’acció directa com a mitjà preeminent de lluita, aprofitant també altres vies “mixtes”, recorda el que avui alguns militants de l’anarcosindicalisme reclamen quan diuen que, sense obviar l’eina de la representació sindical, és necessari dotar-nos dels nostres propis mitjans per avançar i arribar allà on no arribem. Un altre dictamen aprovat pel congrés fou l’apoliticisme de les societats adherides a la Confederació, que era una conseqüència lògica de l’acció directa. Es referia aquest a la no interferència dels polítics en els afers obrers, tant pel que a la representació d’aquests com pel que fa a la confiança que els obrers havien de dipositar en les lluites del parlamentarisme burgés.

S’insistí també en la creació d’escoles racionalistes a cada sindicat i federació. L’aposta pels sindicats únics tenia sentit com a mitjà i també com a fi, és a dir, no només era qüestió d’una organització de combat contra la burgesia si no que, també, aquests sindicats eren la futura organització que havia de ser la base de la nova societat. Era urgent doncs formar la classe obrera no només en l’anarquisme o en el sindicalisme, també en aquells aspectes tècnics que serien imprescindibles un cop esdevingués la Revolució. També es parlà de la relació CNT-UGT. Destacats militants es pronunciaren a favor de la fusió de les dues centrals sindicals (llavors no era un debat estrany aquest) com a condició indispensable per a l’avenç de la classe treballadora, el que mostrava altre cop el poc dogmatisme i la perspectiva estratègica. Tot i així, encara que es decidí caminar cap a la unificació, aquesta es va deixar per més endavant, fet que no arribarà mai per diferents qüestions que seria massa llarg analitzar aquí.

En definitiva, la profunditat de l’anàlisi i la lucidesa de molts militants confederals va permetre un salt qualitatiu al moviment obrer i un avenç sense precedents de la lluita de classes. A dia d’avui a les formacions anarcosindicalistes els sindicats únics són la base indiscutible de l’organització, tot i que l’evolució del capitalisme també ha fet aflorar la necessitat de creació de nous sindicats únics i alguns que encara resten per crear. Però els grans temes del Congrés de Sants potser continuen vigents. Òbviament, la fusió amb la UGT formava part estrictament de la conjuntura d’aquells temps i no pas dels nostres. Però assignatures pendents de l’anarcosindicalisme podrien ser encara la preeminència de l’acció directa, doncs som molts els que hem alertat sovint de la dinàmica negativa de judicialitzar per norma tot conflicte laboral. O la insistència en la formació, tant necessària també avui dia. O una central que flexibilitzi la seva acció i organització d’acord amb els nous subjectes de la classe treballadora.

Però més enllà d’això, potser una de les lliçons més importants que es desprenen del Congrés de Sants és precisament la seva voluntat constructiva, exemplificada en els dictàmens emesos que aglutinaven el màxim de sensibilitats de l’organització. Els “purs” (aquells els quals la seva feina anava encaminada més a mantenir l’essència anarquista de la Confederació) no van aconseguir imposar les seves tesis. La immensa majoria dels delegats de Sants van vetar les proposicions dogmàtiques i/o massa ideològiques per una simple qüestió de practicitat: en la situació en que es trobava el moviment obrer i l’Organització era molt més efectiu educar en l’anarcosindicalisme a les societats obreres que no pas purgar a aquelles que no eren genuïnament anarcosindicalistes. Un company deia fa uns dies “no som un sindicat anarquista, som un sindicat de treballadors”. Penso que és aquesta provablement la clau de volta de tot, de l’anarcosindicalisme de fa 100 anys i de l’actual. Potser s’ha tornat imprescindible altre cop treballar en la direcció d’aquell Congrés de Sants, en elaborar un pla d’acció per a tota la classe treballadora, formant-la en la necessitat i la utilitat de la sindicació, de l’acció directa, del suport mutu, etc. i no tant en fer un filtre d’aquells que són purament anarquistes. Perquè si no estarem condemnant-nos a uns regnes de taifes en que estarem molt còmodes, però que anul·larà d’arrel la nostra capacitat de transformació social.

Sindicalisme: combat o inèrcia?

Durant els últims anys el món del treball, i amb aquest el món sindical, han patit profundes transformacions. No estic dient res nou quan dic que la precarització del món del treball ha afectat de forma importantíssima al moviment sindical, o almenys a aquell moviment sindical que no participa de la concertació social. De fet, no vull suggerir cap reflexió nova, i sóc conscient que puc aportar ben poc al debat que des de fa anys algunes militants tenen al voltant de l’acció sindical. Però permeteu-me algunes puntualitzacions generals a mode de síntesi.

A moltes de nosaltres ens han passat pel cap aquella pregunta: en quin moment els sindicats s’han convertit en eines totalment ineficients per a la gran majoria de la classe treballadora? I sobretot, perquè no són una eina útil especialment per a aquella gent més precària? La que més patiments acumula en relació a com guanyar-se la vida? La resposta, penso, té moltíssimes variables que tampoc tinc voluntat d’enumerar aquí. Però tothom que tingui una mínima inquietud sobre com fem sindicalisme s’ho ha plantejat algun cop.

D’una banda, no ens enganyem, en multitud d’ocasions oferim el mateix que oferíem fa deu, vint, trenta anys. En molts aspectes la forma de fer sindicalisme no ha canviat en les últimes dècades mentre que el tipus de relacions laborals han patit una transformació profundíssima. Aquella que treballa per a una ETT, segurament sabrà poc del que és un Comitè d’Empresa, i segurament tampoc l’interessi. Els sindicats, en general, ens hem entestat en explicar-li la utilitat del que és un Comitè d’Empresa o altres vicissituds de l’estil a aquesta treballadora (enteneu-me, és un paradigma del que vull dir) quan, sovint, ni nosaltres mateixes ens hem trobat mai amb estructures de representació al nostre centre de treball. No vull dir amb això que aquestes no serveixin, sinó que d’alguna forma, per a un gruix de la classe treballadora aquestes no són una eina simplement perquè són alienes a la seva realitat.

D’altra banda, un determinat sector d’aquest, diguem-li així, sindicalisme combatiu, s’ha enquistat en unes determinades dinàmiques que fan, en el millor dels casos, menys atractiva la militància, i en els pitjors, aquesta gent nova que entra al sindicat surt directament corrents i espantada. Sovint, a més, és el mateix sector que ja sigui en base a un paternalisme cutre (que a més no té raó de ser a la pràctica) o ja sigui en base a deliris puristes i atomitzants, com diria la meva àvia ni comen ni dejan comer. Així, es dóna la situació que mentre aquest perfil de militants es limita a repetir una de les reflexions més conservadores i contrarevolucionàries que hi ha: “és que la gent és idiota i no se n’adona que s’ha d’afiliar a un sindicat, a poder ser el meu”; una altra gent fa exactament la reflexió contrària: “el que passa és que som idiotes i no som capaços de posar al servei de la classe treballadora una eina com el sindicat”. Evidentment, les úniques que podran trobar noves fórmules d’adaptació a la realitat canviant seran les que són capaces de sortir de la cova i interaccionar amb el món real.

Davant d’això, mal que ens pesi en la nostra tendència a la comoditat, hem de renovar les formes de fer sindicalisme. I no dic reinventar perquè segurament això que diré ara ja s’hagi inventat, simplement que de vegades no estem prou atentes al que passa al nostre voltant.

I torno a dir-ho, no aportaré cap idea nova de les que ja hi ha sobre la taula, però potser va sent hora de plantejar una acció sindical que sigui útil a tota la gent que ha viscut tota la vida per impediments materials fora de les estructures de representació sindical pactades a la transició. Quan hem donat el pas, en general, sempre ens ha sortit bé. Perquè potser no és tant una qüestió de guanyar unes eleccions sindicals, o posar demandes a l’empresa, o denunciar a inspecció de treball (que també), potser va sent hora de plantejar els conflictes amb els nostres propis mitjans. Es tracta de construir una acció sindical útil, estigui reglamentada o no per les lleis establertes. I no cal que digui que tampoc és que les lleis d’aquest sistema ens afavoreixin gaire.

No estic proposant res concret, ho sé, perquè penso que les propostes concretes sorgiran de cada realitat i de cada conflicte laboral. Però sí que ens hem de desprendre d’aquells estigmes, d’aquells vicis, i començar a plantejar l’acció sindical en base a la realitat material que tenim, en base a aquell sector de la societat al que volem arribar i al que volem que es faci seva aquesta cosa que és per nosaltres el Sindicat. Confiem més en nosaltres mateixes i menys en les lleis que ens aboquen a fer per inèrcia. Potser cal recuperar algunes pràctiques sindicals com la mobilització, les vagues, les aturades, les accions directes, els sabotatges, com a suplement (o en alguns casos substitució) als llocs allà on no arribem mitjançant els mecanismes legals. Perquè hi ha llocs on encara no arribem, però el sindicalisme de combat hem d’arribar. Si no, haurem deixat de ser sindicalisme de combat i ens haurem convertit en un xiringuito més d’aquesta societat infumable.

Sobre brúixoles, mapes i altres coses.

Els que em coneixen saben que sóc una persona poc amiga d’allò que han anomenat “procés”. De fet, els que em coneixen bé saben dels meus dubtes i de les meves reticències a la participació d’una part dels moviments socials en la política institucional. Però vist la proliferació d’opinions al voltant de l’actitud que ha pres la major part de l’anarcosindicalisme, intentaré jo també exposar de forma molt sintètica el que vinc pensant aquests dies.

La realitat actual que viu Catalunya no és una situació en la que ens trobem cada dia. Allò que s’ha anomenat “procés” ha desembocat en un conflicte polític de primer ordre, que ha implicat a amplis sectors de la població. Entre aquests, una part de la burgesia catalana. La contundència amb la que ha respòs l’Estat i la conseqüent resposta de la població han generat una situació d’excepcionalitat política en la que, mal que ens pesi, els i les llibertàries, ens hem hagut de posicionar.

Davant d’aquesta disjuntiva, s’han dibuixat diversos posicionaments. Per sort, penso que la CGT de Catalunya ha estat, i continua estant, a l’alçada del moment que vivim, sortint al carrer i plantant cara a aquesta escalada repressiva de l’Estat amb les eines que ens caracteritzen com a sindicat. Però també han sorgit posicionaments contraris a que una organització com la nostra engegui la seva maquinària de lluita per intervenir en aquest conflicte.

El primer d’aquests és el d’algunes de les companyes de fora de Catalunya. Un posicionament “equidistant”, que no opina, i que quan ho fa, ho fa amb un to paternalista, amb un “vigileu què feu”, no sigui que això entri en contradicció amb la puresa i la genuïnitat de la nostra organització. Potser, penso, el que en realitat no agrada gaire és que la CGT de Catalunya decideix i tingui iniciativa sense “comptar amb la resta de companys de l’Estat Espanyol”. Dit d’una altra forma, posar en pràctica l’autonomia que com a organització anarcosindicalista ens hem dotat.

L’altre, que s’amaga darrere també un suposat purisme ideològic, és la d’aquells que reneguen d’una resposta anarcosindicalista en tant que el conflicte actual a Catalunya és de caire “polític”. I no és que només sigui de caire polític si no que, a més, és un conflicte nítidament burgés. Un conflicte entre nacionalismes que no fa altra cosa que utilitzar la classe treballadora per a que sigui aquesta la que aboca la sang a les trinxeres mentre ells continuen guanyant diners als despatxos. Per continuar amb un “nosaltres també hem patit la repressió”, justificant la seva inacció, com si la solidaritat fos una mercaderia intercanviable. Realment, penso que el que incomoda a aquest sector és que sigui l’independentisme qui hagi estat capaç de posar en escac a l’Estat i al règim del 78 i són incapaços d’assimilar que, nosaltres, en aquest moment no som l’agent polític principal. Cosa que, sincerament, tampoc ens hauria de venir de nou. Cal dir que, darrera d’aquest posicionament també hi ha aquells que simplement no es volen mobilitzar per vaguetat, o perquè ja els hi està bé que al seu “xiringuito” no canviï res perquè, d’altra forma, podrien perdre el control de les estructures que es pensen que controlen.

Bé, d’aquests posicionaments he de dir que he vist molt poca argumentació, i aquesta, escassa i poc profunda. Alguns articles que he pogut llegir s’han dedicat directament a difamar a les companyes i a qüestionar, sense cap tipus de base empírica o raonable, el posicionament actual de la CGT de Catalunya. He trobat a faltar en aquests escrits, més profunditat d’anàlisi, més humilitat i més sinceritat a l’hora d’expressar el que realment es vol expressar.

I és que sembla increïble que s’hagi de recordar, però estem parlant de registres, de violació de la correspondència, d’entrada i clausura de mitjans de comunicació, de tancament de pàgines web, de registres sense ordre judicial a seus d’organitzacions polítiques, de detencions, d’un exèrcit de 10.000 policies apostat al port de Barcelona, de violència policial desfermada contra la població i, des d’ahir, de dues persones empresonades per haver cridat a la mobilització. I dic que sembla increïble perquè que alguns que s’autodenominen llibertaris, o d’esquerres si es vol, continuïn parlant de “xoc entre burgesies” o afirmin que “això no va amb nosaltres” és, com a mínim, preocupant. Perquè si de veritat així ho veuen, tenim un problema molt seriós d’incapacitat de veure què passa més enllà de les quatre parets del nostre local i, per tant, una gravíssima inòpia de com intervenir en els conflictes socials que cada cop són més crus i recurrents en el capitalisme. D’altra banda, és també preocupant perquè si no és així, aquest posicionament és una cínica excusa per a no fer absolutament res. I ja se sap, quan un no es posiciona davant un conflicte, en realitat s’està posicionant.

Així que, companys i companyes, sí, ens hem aturat. A mirar i a pensar. I hem consultat la nostra brúixola, i hem vist on és la direcció a la que volem arribar com a anarcosindicalistes. Però també hem consultat el nostre GPS, i hem mirat les coordenades on estem situats i allò que ens envolta, perquè com sabeu, si no saps on ets, una brúixola et serveix de poc. Els llibertaris i llibertàries entenem la solidaritat en si mateixa, i no com a moneda de canvi de res. I més encara quan aquesta repressió l’hem patida durant anys, dècades i fins i tot segles. La coneixem i per això tenim l’obligació moral de denunciar-la encara que no siguem nosaltres directament qui la patim. Perquè sabem que, aquesta repressió acabarà tocant a amplis sectors de la societat si no lluitem per aturar-la.

El dia 3 d’octubre a la nit, davant els meus dubtes sobre la vaga general, una companya em va dir “la revolució es fa amb el poble”. I és veritat. Potser se’ns espatlla la brúixola, però tenim la certesa que la transformació de la societat no es fa amb guies i erudits, es fa baixant al carrer, plantant-se als centres de treball, lluitant amb el poble i treballant perquè sigui aquest el subjecte principal del canvi.

 

Smatsa, i la necessitat de netejar la ciutat

El passat dimecres 18 de gener, l’Ajuntament de Sabadell va anunciar la intervenció de l’empresa encarregada de la neteja viària de la nostra ciutat. Aquesta intervenció ve motivada per tot un seguit d’irregularitats i incompliments per part de l’empresa en el plec de condicions, en l’oferta, en el procés de licitació, en la signatura del contracte i en la prestació i fiscalització del servei. La notícia no ha deixat indiferent a ningú. I menys encara, als qui representem d’algunao altra forma un sector combatiu de la classe treballadora en aquesta ciutat.

A la CGT aquesta notícia va ser rebuda amb alegria, esperança i inquietud. Alegria perquè durant molt de temps hem estat pràcticament l’únic ens de la ciutat que ha denunciat i s’ha enfrontat a les pràctiques mafioses de SMATSA i perquè en definitiva, la ciutadania de Sabadell es mereix saber què ha passat. Esperança perquè, no cal que ho amaguem, la denúncia del contracte de SMATSA amb l’ajuntament pot significar la fi prematura del mateix i la fi també de tot un seguit de pràctiques antiobreres que l’empresa ha dut a terme durant anys, i l’apertura, perquè no, d’horitzons de justícia social. I inquietud perquè, més enllà del fet en si, també se’ns obre un futur incert, on l’única certesa sabuda és que només la lluita de les treballadores assegurarà les conquestes socials aconseguides i d’altres que de segur vindran. Cosa a la que, d’altra banda, hi estem acostumats.

Sobta però la reacció que han tingut les altres centrals sindicals presents al comitè d’empresa de SMATSA. Que l’ajuntament expressi la voluntat d’intervenir una empresa que ha estat robant durant anys, no només a la plantilla, si no a tota la classe treballadora de Sabadell, i que això preocupi als sindicats majoritaris és, digue-m’ho així, simptomàtic. Entenc la inquietud d’alguns treballadors, els quals volen certeses de que els seus llocs de treball i les seves condicions laborals no es tocaran. Ho entenc perquè és una inquietud completament legítima, la qual hi és present també entre el nostres afiliats.
El que a mi em sembla preocupant realment és que organitzacions que es pretenen “defensores” dels drets dels treballadors, siguin més crítiques amb l’expressió d’una voluntat de solventar un greuge que no pas amb el fet que els amos d’una empresa, amb el beneplàcit de polítics i tècnics, hagin estat estafant a la població. Que utilitzin a treballadors i les seves aspiracions, que juguin amb el lloc de treball de la gent simplement per justificar les seves pors, i per intentar salvar el seu cul, és potser fins i tot més preocupant. Però, ben pensat, aquesta actitud per part de CCOO, UGT i USOC tampoc sorprèn gaire. Possiblement, els casos de corrupció en que s’han vist implicades alguns d’aquests sindicats (Andalusia, Astúries, sembla que també Sabadell, etc.) faci més fàcil d’entendre la seva reacció, molt més propera a un entramat mafiós de favors-beneficis que amb el compromís de la defensa dels qui menys tenen.

De fet, és molt possible que amb la intervenció per part de la institució d’aquesta empresa, alguns càrrecs de, diguem UGT, deixin de tenir el seu (sobre)sou, pel que també s’entén més i millor un tipus de resposta més vinculada a la supervivència pròpia que no pas al benefici del comú de treballadors i treballadores. I tampoc no sorprèn que dins de l’empresa hi hagi una aliança tàcita entre la direcció i la resta de sindicats que no són CGT, com ha quedat evidenciat ja per exemple el passat dijous, quan mentre els sindicats UGT, CCOO i USOC protestaven contra la proposta d’intervenir l’empresa a l’ajuntament, els directius de l’empresa s’ho miraven des del bar del costat. Aquesta aliança, no cal dir-ho, té l’objectiu de frenar qualsevol aspiració de millora per part de la plantilla. Una plantilla, no ho oblidem, que ha guanyat amb la seva suor i la seva lluita totes les millores laborals i de servei actuals a l’empresa.

Aquesta campanya propagandística en realitat no busca altra cosa que dicotomitzar entre un servei públic de qualitat i unes condicions laborals dignes dels qui el fan possible. Una falsa dicotomia i una fal·làcia que, no obstant, té molta audiència. Però no per això deixa de ser una fal·làcia, que respon a una determinada voluntat política. Voler posar el centre del debat en la tessitura d’haver d’escollir entre millores laborals –o en el pitjors dels casos mantenir les que ja es tenen–, i un servei públic de qualitat no és una decisió accidental, inevitable o fatalista. Aquesta és una decisió política, i una decisió amb una voluntat clara, que no és altra que la de voler dinamitar qualsevol indici de canvi en les relacions laborals i de poder al si de l’empresa.

I no cal dir d’on sorgeix aquest missatge. El més trist d’això és que, mentre els comandaments i líders d’aquests sindicats li fan el joc a la directiva mitjançant el discurs de la por de “perdrem la feina”, s’anul·la qualsevol rastre d’autoreconeixement. Dit d’una altra forma, aquí ningú no perdrà la feina mentre hi hagi una plantilla combativa, que planti cara, a l’empresa, a l’ajuntament, o a qui intenti soscavar els drets laborals aconseguits. I aquesta plantilla ha demostrat en sobrades ocasions la seva capacitat de lluita, de combat, de valentia, que ara es vol anul·lar o, en cas de no poder, dirigir-la cap un enemic imaginari.

D’altra banda, per a nosaltres, ja ho hem dit altres cops, el debat sobre la municipalització dels serveis públics no és un debat aliè. La CGT hem defensat sempre, sense màscares ni esculls, que els serveis públics siguin això, públics. De fet, si ens ho parem a pensar, és molt possible que ens quedem curts, doncs tampoc no enganyem a ningú si diem que el que pretenem és la col·lectivització d’aquests serveis i el control obrer dels mitjans de producció, siguin fàbriques, restaurants, hospitals o serveis de neteja. Tampoc és cap secret per ningú la poca confiança que tenim en les institucions estatals, siguin aquestes governs, generalitats o ajuntaments. Tot i així, considerem un avenç, per limitat que sigui, que aquests serveis passin de mans privades a mans públiques. Però que ningú no ens malinterpreti, si aquestes mans públiques es limiten a reproduir la gestió empresarial, a degradar les condicions laborals, a jugar a fer el capitalista darrera una façana de progressia, a gestionar la misèria, que ningú no dubti que a nosaltres, ens tindran a l’altra banda de la barricada, amb els nostres, amb les treballadores.

Per això, entenc que una gestió municipal, pública, o com es vulgui dir, ha d’encaminar-se irreversiblement cap al progressiu control obrer, en un procés on els i les treballadores siguin agents actius i protagonistes de les decisions del què es fa, el com es fa, i el perquè es fa, sense intermediaris ni cacics, sense favors ni favoritismes. Perquè aquesta, no és només l’única forma de garantir un servei de qualitat a la ciutat, és també una forma de dignificar la vida de les treballadores que el fan possible i, al cal cap i a la fi, una forma d’avançar cap a la societat que volem.

De forma que, nosaltres, seguirem fent el que hem fet sempre. Nosaltres, estarem al costat dels i les treballadores, defensant cada mil·límetre de trinxera que hem cavat amb els avenços socials i laborals que hem aconseguit, defensant cada lloc de treball com un búnquer inexpugnable, defensant l’assemblea i no les cúpules sindicals com a subjecte de canvi, i practicant l’acció directa i l’autogestió com a eina de lluita i finalitat en si mateixa. Perquè hem de netejar la ciutat de mafiosos i cacics, i només el poble pot alliberar-se dels seus botxins, siguin aquests directius, polítics o paràsits sindicals.