Agost del 36. Badajoz: genocidi i memòria

“Se llevaron a mucha gente buena, yo todavía era chiquinina pero aquello fue muy gordo”.

Així recordava ahir la meva àvia, una dona de 91 anys, aquells dies d’agost del 1936 a la seva terra natal. Ella, llavors una nena de 10 anys, pobre com la resta de la seva família, emigrà cap a Catalunya anys més tard, però el record del que va perpetrar l’exèrcit feixista a Badajoz, sembla que l’ha acompanyat durant tota la vida.

Aquesta ciutat extremenya, defensada per prop de tres mil milicians i cinc cents soldats republicans, fou una de les primeres poblacions a caure en mans de l’exèrcit franquista. Més de dos mil legionaris i prop de vuit cents regulars marroquins, ajudats d’artilleria, aconseguiren entrar a la ciutat el 14 d’agost del 1936, sota el comandament del general Juan Yagüe, previ bombardeig de l’aviació italiana.

Però al que es referia la meva àvia no era pas a les vicissituds de la batalla de Badajoz, sinó a tot allò que va passar després.

Poques setmanes després de l’aixecament feixista, les tropes que entraren en aquesta població posaren en pràctica la doctrina del general Mola: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta (…) Hay que sembrar el terror… hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. A tal efecte, amb l’entrada de les tropes feixistes es van produir tot tipus de barbaritats, violacions de dones per part de les tropes marroquines, assassinats indiscriminats, inclús de criatures, pillatge, robatoris, incendis, etc. Els cadàvers van restar estesos als carrers durant dies, per escarmentar la població, i perquè la població viva no donava a l’abast per enterrar la població morta. Diversos periodistes van poder documentar aquella carnisseria.

   

Però el que penso que la meva àvia no entenia era que el destí d’aquesta població havia quedat segellat potser uns mesos abans, concretament el 25 de març del 1936. Aquell dia, més de 60.000 jornalers, sota el paraigües de la Federació Espanyola de Treballadors de la Terra van ocupar 23.500 hectàrees de terra sense treballar, la propietat de les quals estava en mans de tan sols set propietaris. La major ocupació de terres del període republicà, que desbancà per la via de l’acció directa les tímides aplicacions de la Reforma Agrària i la inacció de l’Estat republicà. Aquells camperols van tenir la valentia d’enfrontar-se al poder dels terratinents (dels “señoritos” que diria la meva àvia). Un exèrcit famolenc de jornalers, costureres, mecànics, “junteros”, criades, manobres… van fer més “república” en un dia que l’Estat en nou anys. Van decidir deixar de resistir, i van passar a l’ofensiva.

Aquesta és una de les raons per les quals, mesos després, el 14 d’agost, el general Yagüe va ordenar el confinament de tots els presoners (molts d’ells civils) a la plaça de toros. I sota la mirada atenta dels terratinents i latifundistes es dugué a terme la venjança decisiva dels señoritos, l’afusellament sense previ judici ni cap tipus de garanties de milers de persones (algunes fonts parlen de fins a 4.000) escapçant així el projecte de transformació social més gran que havia viscut mai el poble extremeny i, segurament, un dels més profunds de la II República. Com sol passar, totes aquestes persones assassinades no tenen nom. Estan enterrades en fosses comunes, encara sense excavar. No tenen nom ni cognom. Són poble.

No és d’estranyar doncs que per a una nena de 10 anys aquests successos es quedin incrustats permanentment en la seva memòria. Tot i així, a banda de la repressió que visqueren els homes i dones d’Extremadura, com a la resta de l’Estat espanyol, encara els hi quedarien 40 anys, i més, de silenci. Un silenci que és el que potser fa que a una àvia de 91 anys se li entelin els ulls al recordar una tarda d’estiu el que passà a la seva terra 81 anys enrere. Un silenci que ha estat la segona condemna per a totes les que van patir la repressió i la dictadura. Perquè, no ens enganyem, si el genocidi de Badajoz és un fet rellevant de la guerra civil, si és un dels fets més decisius en la història d’Extremadura, el fet que no formi part del debat públic no és casual.

Els que ens dediquem a l’ofici de crear coneixement sobre el passat, sabem que la història no és imparcial. Sabem, també, que la història la fa qui té les eines i la capacitat per fer-la. I a l’Estat espanyol, durant moltes dècades, qui ha tingut els mitjans per a fer la història és un sector determinat de la població, amb una ideologia i una pràctica política també concreta. No només durant el període de dictadura, on el cinisme de les institucions franquistes van obligar a la població de Badajoz a caminar per un carrer anomenat General Yagüe, sinó també durant la mal anomenada democràcia actual.

Proves d’això n’hi ha un munt, però parlant del que avui recordem, un exemple clar és que el 2002 el govern del PSOE (sí, aquell partit que també va patir la repressió l’agost del 36) va enderrocar la plaça de toros per a construir un palau de congressos. El propi ajuntament, el 2009 va decidir enderrocar també la tàpia del cementiri, plena de forats de bala que recordaven els afusellaments. El motiu de l’enderroc: “qüestions urbanístiques”, esborrant d’aquesta forma els testimonis immobles d’aquella infàmia. Tampoc cal dir que, en cap cas, els responsables han estat no ja condemnats, sinó com a mínim assenyalats per les autoritats “democràtiques”.

Així, la necessitat de recordar la massacre de Badajoz adquireix avui dia més importància que mai. Perquè no només és una qüestió de discussions entre tendències historiogràfiques, és una qüestió de lluita ideològica actual, una qüestió de justícia social. Aquell genocidi aconseguí el seu objectiu: estendre la por i la resignació entre les classes populars extremenyes. Aquella matança, va assegurar la permanència del latifundisme, de les relacions clientelars, d’un domini sagnant per part de l’oligarquia que encara avui perdura. D’aquí la urgentíssima necessitat de recuperar la Nostra història, la dels explotats i explotades, la dels assassinats i assassinades. Perquè la història, en tant que participa de la creació de coneixements, forma part també de la nostra praxis transformadora, i es converteix en una eina per recuperar el nostre passat i generar visions crítiques sobre el present, articulat amb les nostres realitats, les de la classe treballadora.

Joan Fuster va escriure fa temps que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Jo m’atreviria a afegir que, també, tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.